QUI FOU EL JOVE YÁÑEZ DE ALMEDINA? NOVES HIPÒTESIS, RENOVADES EXPECTATIVES
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
L’art hispà dels segles XV i XVI està en constant ebullició, sobretot des de fa quatre dècades. Aquelles àguiles del renaixement espanyol reivindicades per Gómez-Moreno i, prou abans d’ell, pel portugués Francisco de Holanda en el Cinc-cents: Bartolomé Ordóñez (ca. 1480-1520), Alonso Berruguete (ca. 1486/1490-1561), Pedro Machuca (ca. 1490-1550) i Diego de Siloé (ca. 1495-1563), trontollen després de tants anys sobrevolant magestuosament el panorama artístic del període. Avisats artistes castellans que, més tard, foren acompanyats en el vol per sobre de la resta per altres més d’idèntica progènie principalment que també viatjaren a Itàlia. Això, independentment dels italians que feren el trajecte a l’inrevés des d’un poc abans, les acaballes del segle XIV.
En realitat, una conjuntura enriquida pels itineraris d’anada i tornada a Flandes, sobretot en el segle XV i també més avant. Sengles orientacions estilístiques que marcaren profundament l’art i l’arquitectura espanyoles, enllaçant-les inequívocament amb les tendències europees, com ja havia esdevingut amb el romànic i el gòtic en detriment de l’art de filiació andalusí i mudèjar.
Tornant a l’inici, aquella lectura tradicional sobre els introductors del renaixement a Espanya va renovant-se al ritme dels estudis dels investigadors, no pocs dels quals venen incidint en el paper de la Corona d’Aragó, en particular de València i el seu regne, com a llocs primmirats per on entrà el primer renaixement d’arrel transalpina. Quelcom que té una primera lectura entre geogràfica i geopolítica, en haver ports molt actius, com els de la ciutat comtal i el Grau, bolcats en el comerç, el tràfic constant de persones i, òbviament, l’intercanvi artístic des dels temps de la Casa de Barcelona i la seua vocació mediterrània, heretada i incrementada pels Trastámara des d’Alfons el Magnànim fins a Ferran el Catòlic.
Ports molt actius, com un poc més al sud el murcià de Cartagena, que serviren a aquelles àguiles esmentades i als seus successors -també als italians en direcció contrària- per a experimentar relacions que acabaren per anar conformant un estil importat molt abans que la intel·lectualitat casolana conreara l’humanisme, el bressol i la dinamo del renaixement des d’abans del Quattrocento.
Així les coses, Fernando Marías no fa molt que s’ha preguntat qui foren en realitat els Hernandos, Fernando de Llanos i Fernando Yáñez de Almedina, i ho ha fet proporcionant-li al primer una nova i inèdita personalitat (el riojà Fernando de Valda de Llanos), prou més secundària artísticament del que es creia fins ara atenent els estudis de F. Benito i P. M. Ibáñez, i dotant al segon en exclusiva de tota l’originalitat artística mentres romangueren associats. Fins i tot, i ací rau una de les seues novedoses propostes, suposant-lo a Itàlia entre 1494 i 1506 i, per consegüent, convertint-lo de facto en la primera de les àguiles en fer-ho des que tenia uns vint anys, aproximadament. Coneixedor de primerà mà i fins i tot col·laborador, per tant, d’alguns dels grans artífexs universals de l’art italià, en particular Leonardo da Vinci, Filippino Lippi, Miquel Àngel o Rafael. Per descomptat, el Ferrando spagnolo que participà amb Da Vinci en la frustrada ‘Batalla d’Anghiari’ del Palazzo Vecchio florentí en 1505.
Aposta, a més a més, Marías perquè Llanos arribà primer a València, on l’estiu de 1506 ja pintava per a la Seu el retaule dels Sant Metges, mentres que Yáñez ho feu més tard per a també incorporar-se a l’encàrrec formant el conegut binomi. Evidentment, no hi ha dades, n’és una hipótesi més com moltes de les que baralla en el seu article de 2024. Però vistes les seues raons i l’aparat historiogràfic que maneja, sovint contundent, no ens estranyaria que l’eminent historiador de l’art madrileny acabara per vincular Yáñez amb Rodrigo de Mendoza -qui viatjà al sud d’Itàlia en 1494 per primera volta i tornà d’aquella península al cap i casal en 1506, després de la seua tercera estada en aquelles terres. Al capdavall, enllaçant amb la hipòtesi que maneja Estefania Ferrer des de la seua tesi doctoral dedicada al marqués del Cenete en 2020, qui proposa que l’aristòcrata castellà fou qui pogué convèncer Yáñez (i Llanos) de viatjar a la ciutat del Túria quan, inopinadament, un d’ells es quedà sense feina en frustrar-se la pintura de Da Vinci a Florència i marxar cap a Milà en 1506.
No cap dubte que el marqués, senyor d’Aiora i refinat col·leccionista, estava ben assabentat de la pròxima conclusió del retaule d’argent de la capella major de la catedral de València, en què treballava l’orfebre pisà Benabeu del que era un magnífic client, i de la necessitat de bastir unes portes abatibles per a protegir-lo de la brutícia. Al remat, una enorme superfície que hi havia que pintar en clau renovadora i qui millor que el d’Almedina (amb Llanos) per a poder-ho fer. Independentment de la seua relació professional amb Llanos -encara per dilucidar, sobretot quan Marías fa autor intel·lectual i gairebé executiu únic dels plafons a Yáñez-, queda també per resoldre si ambdós (o només Yáñez) pogueren haver utilitzat entre altres fonts d’inspiració el Codex Escurialensis, en mans de Mendoza fins al seu traspàs en 1523, com recentment ha proposat la investigadora valenciana.
Si, fins ara, Marías ha obviat sistemàticament la producció científica de la filòloga clàssica de Meliana, veurem en pròxims capítols quina relectura fa de les seues aportacions (també de les qui açò escriu) i en què queda una nova entrega de les seues disquisicions a propòsit dels Hernandos i, especialment, d’Hernandiáñez, com col·loquialment es coneixia a Yáñez (també com a Ferrandino). Qui s’emborsaren, per cert, tres mil ducats d’argent, una quantitat excepcional en el context valencià del període i mai no superada en endavant, per pintar els dotze plafons de les citades portes. Motiu pel qual pogueren homenatjar el noble pintant la seua efígie en un lloc discrecional del conjunt [vegeu la imatge de la capçalera] i, a banda, en una altra pintura solta.