UN NOU LLIBRE SOBRE JOAN DE JOANES I EL SEU TEMPS IX A LA LLUM
Obra del nostre col·laborador Albert Ferrer i de les investigadores Estefania Ferrer i Concepción Ferragut, la qual publica l’Editorial Afers (https://www.editorialafers.cat/es/25-recerca-i-pensament) en el número 126 de la seua Col·lecció Recerca i Pensament, aborda de bell nou l’excepcional figura de Joan de Joanes, l’extraordinari pintor valencià del segle XVI que deixà la seua empremta imperible durant gairebé una centúria.
Amb pròleg del director del Museo Nacional del Prado, Miguel Falomir, un dels grans historiadors de l’art espanyol en l’actualitat, professor en excedència del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de València i company de promoció d’Albert Ferrer, el llibre s’estructura en una instroducció, vuit capítols i l’epíleg a través de 255 pàgines, nou taules i un centenar d’ilustracions seleccionades perquè el lector s’introduïsca en el món creatiu del període i, sobretot, en el propi dels Macip i el més reeixit de la famosa nissaga: Joan Vicent Macip Navarro, àlies Joan de Joanes.
Al capdavall, el resultat dels treballs d’investigació realitzats durant els darrers set anys pels seus autors de forma coordinada o individual sobre aspectes anteriors a la pròpia petja de Joan de Joanes, com d’altres de més centrats en la seua biografia artística. Així, cal entendre la reconsideració que es fa de dos termes consubstancials al període abordat, quan el renaixement quallà al regne de València molt abans que ho fera l’humanisme, la qual cosa condicionà sobre manera la pràctica artística local a diferència del que esdevingué a Itàlia, posem per cas. Casuística que enllaça amb l’arribada de la decoració grotesca i l’ús que pogueren fer els Hernandos del Codex Escurialensis, el corpus de dibuixos italians anònim que, probablement, es trobava a València en 1506 i la seua transcendència en el medi pictòric valencià. Mentre que, aprofundint en Joanes, es dona compte de l’origen de la seua nomenclatura i la seua fortuna com a patronímic de la nissaga, alhora que es proposa el seu possible lloc de naixement fins ara desconegut en base a les fonts arxivístiques consultades. Passant, prèviament, per la importància que el tractament del paisatge va tenir en el taller dels Macip ponderant els seus antecedents tardomedievals i quatrecentistes, així com l’anàlisi detallada del que segurament fou un retaule, referint-nos al Baptisme de Crist de la seu de València, datat en el moment precís que Joanes se’ns manifesta amb personalitat indiscutible en la documentació notarial. Capítol que enllaça amb la profunda revisió que es fa del seu episcopologi catedralici, fins ara poc tingut en compte per la crítica artística, injustament. Sense eixir del temple metropolità de la ciutat del Túria, es tracta, per últim, l’empremta que Vicent Macip, Joan de Joanes i Vicent Macip Comes deixaren en la Seu al llarg d’una centúria, senyal inequívoc tant del seu progressiu èxit com de l’ocàs posterior al ritme que penetrava el manierisme reformat previ al naturalisme barroc.
En conclusió, un nou artefacte intel·lectual que contribuïsca a la comprensió del que suposà un dels grans exponents del renaixement hispà sense cap mena de dubte. Al capdavall, un llibre que enllaça amb el de Joan de Joanes en su contexto. Un ensayo transversal (Sílex, 2019) i, també, amb els més recents de caire divulgatiu: Subtileses renaixentistes valencianes a colp d’ull (Ulleye, 2022) i Més subtileses renaixentistes valencianes a colp d’ull (Ulleye, 2024), edició revisada i ampliada en 2026; obres que des d’òptiques i interessos diversos, però coincidents en essència, aporten un munt de novetats en forma de certeses, sospites i hipòtesis versemblants, ara enllaçades.