ÁBALOS, MAZÓN I ¿LA CLAU VALENCIANA?

Albert Ferrer Orts- Universitat de València

Si la política valenciana, com a reflex de la seua societat, no havia parat de donar titulars a la premsa estatal entre 1995 i 2015, de bell nou, des de 2022 fins al present (continu) tornem a ocupar el mateix lloc, gens alliçonador com massa bé se sap. I així seguim sense gairebé interrupció i alguna resposabilitat, dic jo, tindrem com a valencians, sobretot com a votants encabotats en seguir confiant amb una formació que cada volta que governa és reincident en la pèssima gestió, germen d’una corrupció sempre latent i indissimulada.

Aquesta lectura a què acostuma el PP, perquè ni té projecte de país ni persones de veritable vàlua capaces de gestionar amb amplitud de mires, lluny per tant de progressió i en mans absolutament d’un partit antivalencià (i que no s’oblide, antiespanyol) com VOX, és la que segueix prevalent tants anys després dels Zaplana, Olivas, Camps, Fabra… Dels quals és digne continuador Mazón, el MH que en poc més de dos anys ha incrementat exponencialment els demèrits dels seus predecessors, fins el punt d’haver-se convertit en un autèntic simulacre de polític i un desori de persona durant tretze mesos agònics en què, de segur, no es pot arribar més baix.

Com a màxim representant del poble valencià, la seua covardia i la quantitat de mentides que ha amollat -fins arribar a avergonyir el més pintat- ha deixat una estela tan difícil d’esborrar que la seua ombra allargada tardarà en deixar-se sentir no només al País Valencià sinó a la resta de l’estat. Sembla impossible ser tan roín, tan mediocre, tan orfe de valors, en resum tan inhumà. Més encara quan -després d’abandonar el càrrec- segueix beneficiant-se d’unes prebendes que excedeixen les habituals quan es cessa en l’exercici de la presidència.

Si aquesta qüestió aborrona, per unes altres circumstàncies no menors en gravetat i descrèdit no es queda arrere José Luis Ábalos, exsecretari d’organització del PSOE i exministre de Transports i Obres Públiques, peça fonamental en la recuperació de la secretaria general del partit per Pedro Sánchez i protagonista en la moció de censura a Rajoy en 2017. Un tipus més que conegut a València pels seus vicis -estranyament ignorats pel president del govern- i per, pressumptament, enriquir-se il·lícitament de fons públics. Motiu, aquest darrer, de la seu imputació a pesar d’ostentar acta de diputat en el grup mixt.

Dos individus que han fet i fan molt de mal a la societat valenciana en particular des de les seues responsabilitats a la Generalitat i al govern d’Espanya, a banda de les seues respectives formacions. En aquest darrer aspecte, no és menys greu l’acció delictiva del segon, sobredimensionada per la seua relació tòxica amb les dones, per allò de pertànyer a un partit d’esquerra i vulnerar sistemàticament elementals codis ètics de conducta quan fou un dels seus indiscutibles adalils.

Al capdavall, ¿on són els valencians com cal, aquells que, des de qualsevol faceta significativa lluny d’ací, fan pública manifestació de la seua pertinença a un poble greument insultat des de fa tants anys? ¿On són eixos espills nítids i transparents en què reflectir-nos i de què sentir-nos orgullosos, exemple de ciutadans responsables objecte d’admiració? ¿O no apareixen perquè els que veritablement ho són s’abstenen atenent les perles que ens adornen com a societat? Fa llàstima, i alguna cosa més, que qualsevol oriünd d’altres llocs de l’estat faça gala d’aquesta credencial només té l’oportunitat, mentres que els nostres -que n’hi han- l’amaguen pel descrèdit que suposa provindre d’on procedeixen elements com els que he referit adés i d’altres peladilles alcoianes anteriors a ells. ¿On és, en definitiva, la clau valenciana?