BRUTAL

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Sempre m’he preguntat, almenys des que es sap que Mazón dinà aquell dia fatídic amb Maribel Vilaplana, què no haurà fet Jordi Èvole per a concertar amb la periodista una entrevista en el seu programa de La Sexta. El ben cert és que, després de poc més d’un any, l’entrevista definitiva li la realitzarà en seu judicial la jutgessa de Catarroja. I és que els mitjans de comunicació han tardat molt en reblar definitivament el clau al que, fins ara, s’ha agafat com a salvavides el molt menyspreable president de la Generalitat.

Segons desvelaren ahir alguns mitjans, l’ex de Canal 9 actualment lligada al Llevant UE, no només compartí taula i menú amb l’innombrable durant hores i hores deixant que aquest fins i tot l’acompanyara al garaig, doncs sembla que durant l’àgape li arribà a mostrar a través del mòbil un fragment d’À punt amb el desastre que esdevenia des d’abans a Utiel. En realitat, una inundació de dimensions bíbliques que, prudent però desesperançat, relatava impotent el seu alcalde.

Si això és finalment cert, com altres declaracions ara desconegudes que la susdita puga fer durant l’interrogatori de dilluns, la situació de l’impresentable -ja de per si tan funesta com certament increïble ¡370 dies després!- pot passar als annals del despropòsit més contumaç mentres arrossega al poble que representa a un pou cec. Una situació difícil de descriure quan ell i els seus (és a dir, el Consell, amb els secretaris autonòmics, directors generals i assessors en ple, a banda de destacats correligionaris pepers i VOX) han ocultat i mentit fins que han volgut a destra i sinistra, sense cap vergonya, remordiment ni tampoc contemplacions.

Com que tot açò acabarà per saber-se tard o d’hora, el que posarà a Feijóo davant d’un cara o creu definitiu mentres decideix si passar-se per l’arc del triomf el recolzament explicit dels d’Abascal, i baralla -sembla que seriosament- apostar per la candidatura de Vicent Mompó per acabar la legislatura, aquest pròxims dies (els de la previsible remodelació del govern) tindrem la resposta, que no la solució. Perquè si més roín que la tenca en suc és Mazón, no és molt millor el de Gabarda. Un tipus que confón premeditadament la lleialtat amb l’encobriment en les diverses declaracions públiques i judicials que ha anat realitzant. Un personatge que ha agredit el valencià en la línia mampresa pel MH, aliniant-se amb els que creuen que el seu ús col·loquial (=popular) prima sobre la seua versió normalitzada i culta (la prova, el desballestament premeditat de la Institució Alfons el Magnànim). Un individu que, encara que encertà en enviar als treballadors de la Diputació a casa el dia dels fets, vagava pel CECOPI sense contribuir a prendre una decisió transcendental que haguera estalviat morts innecessàries. Un tipus que, en definitiva, no és pitjor encara perquè governa en la Diputació amb Ens Uneix i no amb VOX, cosa que hauria de fer en ser elevat a l’altar de sacrificis que representa la Generalitat. En realitat, el panorama que a tots ens espera: seguir en mans dels ultradretans vora de dos anys més, una creu massa pesada quan han cogovernat conscientment i sense miraments contra els valencians fins ara.

En conclusió, un panorama tan brutal com descoratjador i que acaba donant-li la raó a un clarivident Toni Mollà en un dels seus articles més encertats per eloqüents de quants ha escrit -en opinió meua- sobre el cas valencià des de la Transició: “El parany del consens”, Levante-EMV, del 23 d’octubre. Un text d’obligada consulta i anàlisi si es vol saber per què som un poble postrat i a mercès dels Zaplana, Olivas, Camps, Fabra, Mazón (i Mompó?) de torn, però no només d’ells que és el pitjor de tot.

Mentrestant, com si ací anara tot sobre rodes, meravellosament vaja, una àmplia delegació de Cultura ha tornat a viatjar a NYC per començar a inventariar les obres de Sorolla que un dia han de vindre a València per una autèntica milionada, la mateixa que no ha de posar de la seua butxaca la besneta del pintor, però que apareix fins en la sopa per allò de controlar que el llegat familiar recale al cap i casal per damunt de tot. Què més fa que centenars de milers de valencians les estiguen passant de tots els colors?, què més fan els morts, la destrucció, la desconsideració o la mentida com a única veritat? No som un poble, som un ramat cap a l’escorxador per voluntat pròpia.