Ciència i política (ficció)
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Aquest mes que acaba ha estat de celebracions al nostre país: un any de la declaració de l’estat d’alarma i tres mesos de la primera persona vacunada contra la COVID-19. Un temps que ha canviat els costums i ha augmentat el desconcert i les incerteses amb milers d’infectats, ingressats i difunts. Un lapse de contradiccions, prohibicions, temors i negacions en què la ciència ha entrat en les llars com mai no ho havia fet –no sempre a través d’experts, sinó de divulgadors, periodistes i comentaristes-de la mà de la política i els seus professionals de l’embolic que avui diuen una cosa, a l’altre la contrària i, sempre, la que millor convinga als seus interessos. Ningú (o quasi) no esmenta que, en realitat, més que d’una i l’altra de qui depenem més que mai és de les multinacionals farmacèutiques, eixos emporis privats que sempre guanyen i que es serveixen al seu antull d’ambdues, com redivius portaveus del Despotisme il·lustrat. Ja saben: tot per al poble, però sense el poble.
Des dels mitjans s’han carregat les tintes contra els negacionistes, també –de passada- contra els incrèduls i tots aquells que, analitzant les dades oficials i oficioses a l’ús, discrepaven legítimament per considerar-les insuficients i/o esbiaixades. Ha prevalgut el criteri únic, cosí germà de l’homogeneïtat i antítesi de la pluralitat de pensament i opinió. Només hi ha una veritat, encara que aquesta s’haja imposat tal qual dogma de fe i per damunt de la llibertat d’expressió. Eixa que, precisament, s’ha desvirtuat calculadament en atribuir-li-la alguns, gairebé en exclusiva, a personatges tan barroers i de mig pèl com el polèmic raper Rivadulla. Ja m’entenen, els guardians de les essències democràtiques.
Ara mateix, encara no sabem com aquest coronavirus aparegué en les nostres vides (ni ho sabrem, no li peguen voltes), tampoc des de quan exactament, ni les vertaderes víctimes que ocasionà on féu acte de presència (més del mateix), desconeixem les mutacions que constantment el fan més letal, ignorem per què –malgrat les mesures profilàctiques emprades pertot arreu- està iniciant-se una quarta onada, assistim desesperançats als efectes secundaris de determinades vacunes, eixes que -sí o sí- ens subministren amb disciplina castrense… Mentrestant, l’OMS no cessa en advertir que anem preparant-nos per a escenaris semblants o de pitjors d’ara en avant.
Amb aquest estat de les coses, fa molt de temps que els polítics deixaren el vocabulari militar en el calaix. Allò de tots units vencerem, açò és una guerra, cal defensar-se i combatre a l’enemic invisible, aplicar el toc de queda… pareix haver passat a millor vida. Com també la nova normalitat, per desgràcia ja moneda d’ús corrent. Tanmateix, per què l’utilitzaren abans i ho han deixat de fer? És només una treva, un armistici o, realment, l’avantsala d’una mena de guerra biològica mig encoberta?
Creuran vostès, és normal, que qui açò escriu és un pirat més d’eixos que apareixen de tant en tant en la televisió, oportunament. La mateixa que, fins fa només uns mesos, explotà fins a la sacietat monstres mediàtics com Trump, Bolsonaro i els seus respectius seguidors, capaços inclús d’assaltar el símbol de la sobirania nacional de la primera potència del món després d’un míting incendiari del seu propi president electe renuent a acceptar la derrota. Per cert, les seues conseqüències estan per veure’s a mitjà i llarg terminis per molt que es vulga fer creure que allò forma part del passat.
Alemanya, després que altres països nòrdics hagen vetat una de les vacunes, ha fet el mateix i, en tot cas, ha canviat la franja d’edat on fer-la efectiva; de la mateixa forma que altres estats, que la paralitzaren cautelarment, segueixen administrant-la perquè –estranyament- no han detectat entre els seus milions de ciutadans greus efectes secundaris. Diuen que la ciència encara no té resultats concloents i, per això mateix, cal seguir vacunant sense descans a mesura que arriben els lots. I és que algunes prestigioses revistes científiques, on van publicant-se reputats estudis entre d’altres que no ho són, esdevenen més que mai l’oracle de Delfos del que tothom depèn, menys les farmacèutiques en les mans de les quals estem.
Després de la crisi econòmica, aquesta pandèmia suposa un nou gir de rosca a aquella com a la salut mundial, una mescla explosiva els efectes dels quals s’evidencien nítidament a hores d’ara, encara que les veritables conseqüències les anirem experimentant més avant, qui sap si de forma més dramàtica a pesar de les milionàries ajudes i subvencions que puguen vindre de la UE perquè no s’acabe d’ensorrar tot.
Estem davant d’un escenari en què apareixerà un nou ordre mundial? Aquells països que aviat arriben a la immunitat de ramat tindran avantatja o l’encapçalaran? Si fos així, quin model triomfarà? Per contra, si en el context global els desfavorits tradicionals van a ser-ho més encara a partir d’ara, alguna cosa ens fa pensar que d’aquesta catarsi van a eixir millor parats? Ciència i política (ficció).