COM ÉS POSSIBLE?

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

En un programa desenfadat de màxima audiència que evite esmentar deia un eminent científic -entre riures i bromes- que fa centenars de milers d’anys, potser algun milió, els nostres llunyans avantpassats solien ser extremadament violents quan es tractava de dominar cert entorn desitjat per la seua bonança. Per tal de fer-se amb un nou emplaçament millor que l’original d’on provenia certa tribu, la violència usada pels seus membres arribava a extrems de brutalitat que, a més de la crueltat que suposava l’extermini del rival, no excloïa l’antropofàgia. Tot valia per allò de garantir la supervivència dels més forts.

Amb la perspectiva que donen els anys passats des d’aquells temps immemorials i de més recents a pesar de la seua antiguitat, podem cloure que poca cosa s’ha avançat en aquest sentit quan -des de l’època dels descobriments i, més recentment, els no menys terribles segles XIX i XX- l’ésser humà, com a oriünd de determinat país i en nom seu, ha fet créixer exponencialment aquesta brutalitat, diguem-ne innata en la genètica humana. Al remat, una part substancial de la seua relació amb l’entorn de què forma part que ha necessitat i necessita subjugar per a poder seguir surant a la recerca del seu domini total, si pot ser absolut, encara que aquesta cursa comporte estendre sense límits la destrucció, a més de perpetuar la violència.

La civilització, el gran invent de l’antiguitat, no ha deixat de ser la coartada perfecta -si se vol civilitzada- per a seguir posant en pràctica aquesta superioritat fonamentada en determinats trets culturals i religiosos com a excusa perfecta per a imposar un ferri domini territorial, el qual no ha reparat en mitjans per tal d’aconseguir els seus objectius: el supremacisme. Al capdavall, l’actitud d’Europa durant segles respecte a la resta de continents del globus terraqüi, causa de la seua explotació immisericorde i de la desconsideració dels seus legítims pobladors, desconsiderats per ser tinguts com a inferiors -sovint animals- i, si no, desproveïts de la seua pròpia llibertat en ser adoctrinats i sotmesos com a vassalls, criats i, també, esclaus (la seua màxima perversió), quan no massacrats vilment en cas de rebel·lar-se davant la injustícia provinent de la civilització.

Això que va sorgir a Europa, aviat va estendre’s per tota Amèrica, primer amb els descobridors, conquistadors i colons, més tard mercès a la població criolla (originalment europea, però nascuda endogànicament fora d’ella), Àfrica, Asia i Oceania. En realitat, un domini que, igual que ha beneficiat sobre manera el progrés i la qualitat de vida en el Vell continent, ha anat deixant un reguer de víctimes que fa paüra: des d’ecosistemes sencers fins a milions de víctimes, morts, pobres i famolencs. Una dramàtica equació que mai no ha deixat de persistir i que s’allarga fins avui mateix amb altres protagonistes a més dels europeus. Els Estats Units d’Amèrica, Xina o Rússia -les grans potències militars- estudien com tornar a repartir-se el món per enèssima volta, inclús menystenint Europa, l’enemic a batre entre els poderosos per allò de no formar un estat a l’ús sinó una unió entre vint-i-set (a més del Regne Unit i altres països), en què les bases de la socialdemocràcia -a pesar dels avanços del neoliberalisme depredador- garanteixen encara nivells de vida més equitatius i superiors en el seu conjunt als de nordamericans, xinesos i russos. No diguem pel que fa a la resta de l’orbe.

Doncs bé, en eixes estem quan des dels EUA s’ha anat inoculant el virus ultra entre els europeus especialment a mesura que els nous gurús de la tecnologia mundial apostaren decididament per començar a soscavar la democràcia nord-americana en trobar en Trump l’instrument perfecte per als seus plans. Criatures perverses en grau superlatiu que, emparades en autèntics emporis tecnològics i mediàtics (també armamentístics, com a colofó) indispensables per a milers de milions de persones, entenen el món d’una manera ben diferent a com es fa des d’Europa, combatent la seua democràcia, la seua qualitat de vida, la seua creença en els drets humans, la seua aposta per les energies renovables, la seua tradicional aversió al militarisme agressiu des de les seqüeles de les grans guerres… Precisament, el camp de batalla ideològic en què ara mateix ens trobem immersos mercès al rebrot d’una extrema dreta de nou encuny que, reivindicant per inèrcia impostada i sense cap trellat temps feliçment pretèrits, obeix fil per randa les proclames i els programes dissenyats tant als EUA com, tampoc no ho oblidem, a la Rússia de Putin.

Un desgavell d’enormes proporcions que va quallant a poc a poc, estat a estat, i que pot convertir-se en l’opció de futur immediat per a dinamitar -també des de dins- la Unió Europea amb l’objectiu de debilitar tots i cadascun dels seus integrants. Una mena de Cavall de Troia d’efectes perversos insospitats que no auguren millors expectatives (sent millorables) de les que ara gaudim, més bé tot el contrari. Com és possible?