El desastre del 29-O a dues mans. Un relat personal (III)
Albert Ferrer, columnista
Arnau Belén, pintor
A hores d’ara, doncs, tenim un president (i amb ell un Consell) que pocs volem i, menys encara, estimem. Contracorrent, impopular i, fins i tot, de qüestionada legitimitat per insensible, inhumà i mentider alhora. Uns empresaris generosos amb els diners que els proporcionen a diari beneficis excepcionals obtinguts d’una clientela que, segurament, agrairia més que els brindaren a diari la baixada de preus i compartir beneficis que no pas regals a mode de pavellons d’esport, centres d’art i, especialment, una dubtosa compassió solidària en moments crítics. Per últim, una comunitat humana que actuà sense que ningú li ho demanara oficialment, sense cap recompensa econòmica, fent front a col·laboracions monetàries i en espècie anònimes que, després de tot, haurà de calibrar molt bé a qui votar atenent aquestes i altres qüestions que sospesar molt seriosament. [“Quan el poder esdevé obscé”, 7 de gener de 2025]
Després d’aquell atziac 7 d’octubre de 2023, a penes dos dies més tard, el recent investit com a MH en la Generalitat feia una referència en el seu discurs a l’atac de Hamàs a ciutadans israelians. I ho feia acusant de terrorisme l’acció armada “sense sentit i fanàtica” en un context internacional consternat pels assassinats i els segrestats. Mazón encarava la seua primera intervenció apel·lant a la responsabilitat, la humilitat i l’honor com a president d’un Consell de coalició amb VOX (…)
D’aquesta pols insuportable és el llot que esdevé, el figurat i l’autèntic que també pateixen molts conciutadans nostres des del 29 d’octubre, en què el govern valencià demostrà la seua irresponsabilitat, supèrbia i deshonor. Tot el contrari a què es comprometia solemnement l’actual MH un 9 d’octubre de 2023, a penes dos dies després de l’esclat d’una guerra que aviat es convertí en aniquilació, dos anys i mig més tard de la COVID-19.
No aprén qui no vol fer-ho. No valen excuses de mal pagadors. El món no és millor perquè és més còmode deixar-se portar, encara que siga a mans d’innombrables oportunistes delirants i interessats, però només en el seu propi bé no en el de la resta. Llevem-nos-ho del cap. És l’hora de dir prou d’una vegada per totes. [“Presidents i aspirants delirants», 10 de gener de 2025]
No hi ha acció del Molt (des)Honorable que no deshonre la institució que presideix, que no denigre la política casolana, que no insulte els valencians que representa; en definitiva, que no embrute encara més el nom d’aquest malaurat país. No és prou que s’amague, que evite la premsa, que canvie de discurs com de camisa. Els seus somriures maliciosos en les Corts són prova fefaent d’una mala persona incapaç de digerir una pèssima gestió, demanar perdó i creure’s un discurs, el seu i dels seus, cap enlloc. Desastrós. Nefast. Autodestructiu.
El que veiem és, cruament, ni més ni menys, la personalitat de qui presideix el Consell, l’artífex del pacte amb VOX, l’espectre entestat en seguir després del cataclisme esdevingut el 29 d’octubre. Un zombi encoratjat pels seus correligionaris fins el deliri, impedit per a rebre als familiars de les víctimes, poregós de visitar els damnificats, capficat en culpar al món (llegiu Pedro Sánchez i el seu govern) d’una desgràcia humana que no va saber engaltar ni prevenir.
Quin fàstic, quin ois produeix veure a diari tanta degeneració en tan poc de temps (abans del dia fatídic, durant el mateix i després d’ell), cregut obsessivament que una descomunal errada de càlcul propi i dels seus assessors àulics pot emmenar-se davant la mentida per bandera i el rebuig general allà on es deixa caure, a pesar de les cauteles del seu entorn (…)
Mira que per la Generalitat han passat impresentables, no se m’ocorre una altra denominació més ajustada a la realitat. Ho deixe ací, a gust del lector. Ara bé, la creixent impopularitat de l’actual inquilí no resulta difícil d’imaginar si persevera en acabar el seu mandat. Perquè els vots no redimeixen (contràriament al que prediquen Camps i Trump), comporten responsabilitat, una qualitat que desconeix i, óbviament, no representa.
Mazón és sinònim d’ois, de fàstic, d’un malson perpetu a pesar de les evidències, contra tota lògica i a força de desraó. Un mal presagi de conseqüències presents i futures difícils de precisar. [“Ois”, 17 de gener de 2025]
Dic jo que caldrà agafar-s’ho mig en broma, quan qualsevol pot comprovar a diari el perfil biogràfic d’alguns dels que governen o pretenen fer-ho, què més fa si en institucions locals com de caràcter més ampli: provincials, autonòmiques i estatals. Cada volta és més perceptible i evident en una majoria d’ells un perfil baix, sent magnànims, una manca d’aptituds mínimes, d’humanitat i de vergonya que fan què pensar. Sobretot de quins ambients provenen, sovint aliens a la realitat i allunyats de les preocupacions de la col·lectivitat a què representen, tan diversa i canviant (…)
En el fons i en la forma, el que prediquen apòstols llèpols com els Abascal, Le Pen, Salvini, Meloni, Orbán, Wilders o Weidel fent costat a aquesta allau d’autoritarisme trufada de tota mena de mentides per allò de combatre sense desmai l’estat de benestar potenciat per la socialdemocràcia. Al remat, el que directament patim en clau més casolana amb l’Ayuso o el Mazón de torn, fent d’altres Trump(ellots) o heralds d’una nova era per arribar i la ferma voluntat de quedar-se entre nosaltres… per a benefici d’uns pocs. [“Trump(ellots)”, 22 de febrer de 2025]
No és cert que no tinguem sort amb la presidència de la Generalitat, no és del tot cert quan no hi ha hagut gairebé cap dels que més recentment han ostentat tal dignititat que s’hagen deslliurat del seu pas pels tribunals de justícia: Zaplana, Olivas, Camps i, ara mateix, Mazón així ho palesen. És a dir, quatre dels set Molt Honorables (nou si es compta a Albiñana i Monzonís des de temps de la preautonomía). Quasi la meitat i tots membres integrants del PPCV. Un detall que no pot passar-se per alt perquè no és fruit de la casualitat i demostra a les clares que els populars, lluny de donar llustre al càrrec, han buidat a consciència de la dignitat que representen les sigles que s’anteposen als seus respectius noms i cognoms (…)
Mazón resisteix, i ho fa pel recolzament vergonyós de VOX i la benedicció segrestada de Gènova, però a casa nostra el detestem en públic i privat, ens manifestem contra ell i el seu Consell. No els volem (als actuals), si pot ser ni el l’oposició, fins que el PPCV no es regenere completament de dalt a baix. Missió impossible a curt i mitjà terminis, per a ser sincers. I no serà perquè no han tingut temps i oportunitats de fer-ho i fer-ho bé en benefici de tothom. [“Fills de poll, llémenes, paràsits”, 29 de març de 2025]