EL GUERRILLERO I LA COMISSIÓ TAURINA 1982
Imagen. Eixida del bou Guerrillero, 14 d’Agost de 1982. Foto propietat de la familia Albinyana-Simón
Este article vol rendir un sentit homenatge a tots els escritors fills del poble de Museros i en especial a Vicent Alcover Campos, el qual ens ha deixat no pocs escrits en la nostra llengua vernàcula i tota una joia com és el llibre “Passeig sentimental d’un exiliat Valencià”. Tant ell, com David Moreno sempre eixien en els nostres llibrets de festes contant-nos anècdotes i històries del nostre poble. Hui soc jo el que es dedica a investigar, entrevistar i finalment a el.laborar eixos artícles, i ho faig amb una gran satisfacció i un enorme agraïment per l’esforç que suposa a l’Ajuntament la publicació del mateix.
Començarè esta vegada per l’any del senyor de 1980, este 14 té una anècdota que no vullc deixar passar. Al voltant de les set de la vesprada i des de la mateixa ermita és donava solta a un bou de Torrestrella, de la gent que hi havia al mur part d’este es va vindre avall no causant danys, però si desperfectes. El bou en un tret i no res feu cap al carrer la via on no hi havia un alma, va pegar contra la barrera, la va traure de lloc i es va escapar. La noticia va correr com la polvora de balcó a balcó i tots majors i xiquets no van tardar en eixir en “busca i captura” del bou. La “festa”, per dir-ho d’alguna manera es va traslladar de dins del poble al terme i del nostre, als termes del costat. En cotxes, en moto i fins i tot corregent, la gent va tirar darrere del bou, que agafà la senda hermana fins arrivar a la via xurra, des d’allì prengué direcció Massamagrell, passant este poble per baix i feu cap fins un taller que hi havia a l’entrà del camí “cebolla” que du cap a Rafelbunyol. Allí el bou cansat de correr i de fugir va passar la cuneta i es clavà baix d’un taronjer. Moment el qual aprofità Vicente “Mocaors” per tirar-li la corda i agafar-lo d’una cama. De seguida feu la vaga al altre costat de la corda i el enllaçà pels pitons.
És en este moment quant una llegenda urbana diu que Luis “Candela” es posà entre el bou i la Guardia Civil i els va dir: “Si li aneu a disparar, dispareu-me antes a mi”. Si és veritat o mentida mai ho sabrem puix opinios hi ha de tots tipo, el que si que sabem és que en eixe moment passava per la carretera de Barecelona “Mascara” el de la Venta en el seu camió, que tenia rampa per a pujar cavalls. El van fer parar i van carregar el bou dalt del camió. Ja és podeu imatginar l’algarabia que es va montar, el camió tot era pitar com si dugues una falla, i darrere d’ell tota una jauria de cotxes, motos, xiquets i Majorets com si de una desfilada es tractara. “Tenim el bou, tenim el bou” cridaven des d’un camió on no cavia ni una agulla. Eixa nit el bou va ser embolat en Museros, tallant-li la corda Juan, el gendre del “Minero”, que viu ara en Puçol, i eixint al rabo Colau, Candela i Borrega.
Però no vullc acabar 1980 sense deixar ací plasmat que el 17 de Decembre el Valéncia C.F guanyava la Supercopa de Europa al impossar-se per 1-0 al Nottingham Forest, pel valor doble dels gols. Aquell memorable dia van juar Sempere en la porta, Arias, Tendillo, Botubot, Cerveró, Castellanos, Solsona, Subirats, Saura, Kempes i Morena, siguent el gol d’este últim al minut 51 de joc.
I ja va siguent hora que em pose a la feina, que després em ixen els escrits molt llargs… Duia molts anys sentit històries que em parlaven d’una gran embolà d’un bou roig un 14 al carrer Major, i no sols m’ho contava la gent del poble, sinò que també vaig sentir parlar d’ell i molt bé a molts forasters que van tindre el privilegi de viure en primera persona una nova nit plena de màgia i emoció com soles es pot donar un 14 a Museros. Estava puix, davant d’un altre bou que havia fet història i de seguida em vaig posar a investigar: Aquell any de 1982 se mormolejava per Museros que anaven a fer unes grans festes, els festers de Sant Roc duien a Antonio Molina i a Julita Diaz i l’Ajuntament a Angela Carrasco, soles faltava que el bou del 14 topara, i mare meua si topa.
La Comissió Taurina de 1982 estava composta per Miguel i Pascual “el Meliso”, Antonio Alcover “el Paler”, Pepe “Borrega”, Adrian “el de mama”, German Balaguer, Luis “Candela”, Vicent “el de Nati” i Nelo “el de les Barraques”. Des de les 12.00 del matí no deixava de sonar per la megafonia del poble les ranxeres de Rocio Durcal i des de les 16.00 de la vesprada, dels quatre cantons a casa del metge Don Paco no deixaven de juar a pilota valenciana els jovens i no tan jovens de Museros. Quant encalaven en la teula alguna pilota, que era prou a sovint, no tardaven en comprar-ne un parell més de casa la tia Dela. Pel matí en el camió de Miguel “el Meliso” havien baixat els bous des de el Saler i els havien deixat en el magatzem del Recol.
El caixò estava col.locat junt a la paret d’on hui viu Paco Celda i passaven de les 19.00 quant es tirava la carcassa i eixia al carrer el nostre protagonista: «El Guerrillero» bou de la ganaderia de Francisco Galache de la línia Urcola, roig, ull de perdiu, bociblanco. Este, junt amb «El Taranto» de la ganaderia de Victor y Marin, d’orige Graciliano Perez Tabernero i Atanasio amb uns goterons de Gamero Cívico i Santacoloma, havien estat comprats als corrals del Saler, eren dos sobreros de la fira de Juliol de Valencia. El ganao dels dos dies va ser de Miguel Asensi, que tenia els animals en el Algepser, en la carretera de Náquera a l’altura de la Noria, i ademés es va endur els dos bous cerrils com a pagament del ganao.
Com venia diguent el bou encara no va vore que se obria la porta del caixò, va posar el cuerno per baix, envoleant la mateixa porta que va caure a terra estrepitossament. A l’eixir als adoquins del carrer Major el van rebre Borrega, Pascual “el Meliso”, Candela i Ortega. El bou va eixir molt ràpit, avanto, sense apenes fer cas de res. En el carrer Barraques sen va endur el marmol de la carnisseria per davant. Quan el bou arrivà als corros, este tenia una sonora ronquera i un sofoco molt gran, per la qual cosa la Comissió va optar per tancar-lo. Com manava la tradició, el segón bou es va desencalaixonar des de baix, des de casa Silverio, a la via, amb el consegüent tragi de gent de dalt cap avall. «El Taranto» va entretindre més al personal, anava a tot, però sense massa codicia, no acavava d’emplear-se. Les que si que se van emplear i «de lo lindo» van ser les vaques de Miguel, estes varen estar fins passades les deu de la nit, moment en que es tirà la carcassa i comença a sonar el volteig general de campanes i llançament de trons anunciant la vespra de la festa de la Mare de Deu. Un riu de gent i de taules van eixir al carrer, veïns, amics i familiars, tots a sopar amb l’harmonia i germanor que caracteriza als fills de Museros. I la Comissió davant del forn de la plaça, llandes de borrego al forn amb quereguilles, cebes i tomates.
Mentre la quadrilla d’embolaors Llàcer de Puçol enllaçava al bou, la Comissió feu el sorteig de les tallades, eixint-li en sort el primer «El Guerrillero» a Nati. Encara no ho sabiem, però estavem davant d’una nit màgica, d’eixes díficils d’oblidar. La tallà de corda va ser ràpida i el bou sols eixir del pilò va eixir directe a per un home que havia dalt d’una senyal on estava Caixa Rural, llançà a terra la senyal i arrastrà al home que gracies a Deu sols sen va endur el susto, puix el bou enfilà a gran velocitat el carrer Major amunt. Quant estava arrivant a les barreres de dalt, un jovenet Patxei sel va passar i quant tots pensavem que no arrivava a la barrera d’un bot es va plantar dalt. El bou no obstant va rematar en força a la barrera fent caure per damunt del seu llom al Xai de Francia, pegant-li varies bolaes fins que el van poder traure per baix de la barrera. El bou ja començava a donar por.
El bou es parà després davant de casa Miguel “el Melisso”, i començà amb una forta ronquera, la gent com tenia moltes cames li va deixar molt de rogle i es tirà cap enrere. El bou sols va vore que recuperava el alè es va arrancar amb totes les forces carrer Major avall buscant pessa, en una arrancada virulenta i amb molt de perill per la quantitat de gent que hi havia. De no ser per Boro que frenà al bou amb la seu maestria i serenitat de segur estariem parlant de més d’una cogida.
I va ser ahí, davant de la carniceria de carn de cavall, on el va citar Borrega, el bou se li va vindre molt fort, sel va rodar i després li’l va tindre que tallar Candela, al qual el bou sense parar també li va fer fil, tallant-li-lo a d’este Nati al que per poc no el va agafar puix finalment Pascual el Meliso el va passar i el bou a la fí es va parar. Una forta ovació es va sentir des de’ls balcons i a peu de carrer. Per fí, estavem davant d’un bou que manava en els adoquins del carrer Major. Contaes van estar les rodaes que li van poder pegar, a l’antiga, rodant-lo de cara i anant-sen per cames. Alguns forasters es van atrevir, però van ser sobre tot els membres jovens d’estea Comissió els que més el van gaudir. Això si, salvant-se moltes voltes pels pels.
El bou es tornà a parar per recuperar el alé a l’altura del Xato Coca. Allí en la finestra hi havien quatre homes, i quatre més en la de enfront, en la de ca la tia Xima. El bou no perdia de vista a cap, i ningú se atrevia a citar-lo. Quant passats cinc minuts es va arrimar a la finestra de Coca, un home que estava en la finestra d’enfront va deixar caure un peu a terra per descansar, i el bou se li va vindre com una exhalació, rematant just baix del seu peu, i deixant la marca del ferratge en la paret de calç durant molts anys. Estava vist que en este bou no es podia ú despistar.
Encara va fer el bou dos arrancaes més cara l’esglessia on tot lo mon va eixir despavorit per cames, ningú sel va apartar, puix el bou tan mateix corria com es frenava, donant sempre una gran sensació de perill. Al passet, com van els bous que manen acavà arrivant fins als corrals. Com persistia en la ronquera, fruit d’una pulmonia que el bou havia agafat segurament als corrals del saler, va fer pensar a la Comissió si no seria millor tancar-lo. El bou duia una hora llarga d’embolà on ho havia deixat tot en cada arrancà i la sensació era que per moments s’ofegava. Pensant en recuperar-lo per al segón dissabte li van obrir la porta dels corrals i el bou acompanyat d’una gran ovació va entrar noblement cap a dins. Ja poc importava la segona embolà, puix a la moltíssima gent que hi havia el 14 a Museros este bou els havia deixat amb un gran sabor de boca i amb unes imatges a les seues retines que ja mai més anaven a oblidar. El Guerillero no es va soltar el segón dissabte. Si al any següent, en 1983. Però a eixes altures tant el Guerrillero, com els valents de la Comissió del 82 ja havien passat a la història. Este bou havia tornat a escriure en lletres d’or un nou episodi, encumbrat als altars dels Deus un nou gloriòs 14 d’agost. Altre bou, que en els “corrillos” arrastrarà per tots els racons de la terra del bou la fama d’un poble que si és algo, és taurí per antonomasia.
I ací deixe una vegada més escrita la història, que no es meua, sino d’aquelles persones que me l’han contada, d’aquells que l’han vista, d’aquells que l’han gaudit i disfrutat. I com no també de tots vosaltres muserencs i muserenques i aficionats d’altres pobles, que dugueu al bou per bandera, i que demostreu la vostra passió incommensurable per esta afició tant nostra. Afició que té les arrels ven enfonsades en el passat i una bona dosis de savia que fluix cap al futur, puix ha pres ja en força en els nostres fills, que son sense cap dubte allò més valios que tenim. Este i no altre és el nostre llegat per a que el pogau reviure en anys veniders i per sempre. Doncs així ha passat, i així ha quedat escrit.
JESÚS PIQUER BESTUER
CRONISTA LOCAL