Els tresors dispersos de l’art valencià procedents de Portaceli
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
A punt com estem de commemorar com toca el 750 aniversari de la cartoixa de Portaceli, un esdeveniment cabdal passat per alt incomprensiblement per la Generalitat, no així per la Diputació de València, la Universitat de València, els Ajuntaments de Serra i Altura, i l’Asociación Cultural Cartuja de Valldecrist d’aquesta darrera localitat de l’Alt Palància.
Efectivament, el proper diumenge 6 de novembre el cenobi de la serra Calderona tornarà a renovar en silenci la missió perquè fou fundada l’any 1272 pel bisbe Andreu d’Albalat i el seu capítol catedralici, en vida encara del fundador del regne de València, Jaume I d’Aragó. Un gran esdeveniment, gairebé sense parangó que, de ser uns altres els valencians, ocuparia les capçaleres dels mitjans de comunicació local i de la nostra RTV autonòmica. Tanmateix, no sembla que hi vaja a ser així quan ni tan sols s’ha honorat la seua memòria viva aquest passat 9 d’octubre pel primer dels valencians, el MH Ximo Puig, i el seu Consell.
Nogensmenys, i perquè les nostres autoritats culturals prenguen bona nota, pretenem fer un succint repàs dels tresors artístics que un dia, abans de la Desamortització, engalanaren els seus murs com pocs dels cenobis valencians del seu temps. Per a la qual cosa, resulta imprescindible tindre a mà el llibre de Francisco Fuster Serra, Legado artístico de la cartuja de Portaceli…, Universität Salzburg, 2012 [593 pp.], una magnífica obra editada a l’estranger i complement indispensable de Cartuja de Portaceli…, Ajuntament de València, reed. 2003, la seua primera gran incursió en aquest magnífic compendi d’història, espiritualitat, lletres, arquitectura i art injustament oblidat, però en boca de tothom.
Entre aquestes joies de l’art valencià de tots els temps hi destaquen la ‘Verge de Portaceli’, s. XIV, al Museu de la Catedral de València; el Retaule de la Crucifixió i els Sagraments, ca. 1397, de Gherardo di Jacopo Starnina, al Museu de Belles Arts de València [il·lustració de capçalera] –espaí museístic que no seria el que és sense les peces de la cartoixa, com veurem al llarg del text-; el Retaule de la Santa Creu, s. XV, atribuït amb dubtes a Miquel Alcanyís, al Museu de Belles Arts de València; les sis taules de l’antic retaule dedicat a sant Miquel, de Starnina, 1400-1401, al Musée des Beaux-Arts de Lyon, a més de ‘Sant Miquel lluitant contra el drac’, d’idèntica data i també del pintor florentí, al The Metropolitan Museum of Art de Nova York, la ‘Crucifixió’, 1400-1401, del mateix autor, en l’antiga Col·lecció Higgs, i ‘Sant Hug i Sant Llorenç’, 1400-1401, també de Starnina, al Country Museum of Art de Los Ángeles.
Peces de la millor pintura europea del gòtic internacional a què acompanyen d’altres d’extraordinària qualitat (que ja volgueren per a si museus com El Prado, sense anar més lluny), com el Retaule de Sant Martí, Santa Úrsula i Sant Antoni Abat, ca. 1449, de Gonçal Peris Sarrià, al Museu de Belles Arts de València; la predel·la amb les ‘Escenes de la Passió de Crist’, ca. 1477, de Joan Reixach, al Museu de Belles Arts de València; les taules de ‘Moisés’, ‘David’, Isaïes’, ‘Salomó’ i ‘Daniel’, s. XV, també de Reixach, al Museu de Belles Arts de València; el Retaule de Judici Final, Coronació de la Verge i Sants , ca. 1500-1515, del Mestre d’Artés, el Retaule del Judici Final amb Sant Miquel, ca. 1500, del taller del mateix autor, ambdós al Museu de Belles Arts de València, i la ‘Pietat al peu de la creu’, ca. 1500, del mateix mestre, igualment al Museu de Belles Arts de València; la ’Aparició de Jesucrist ressuscitat’ i la ‘Resurrecció’, la ‘Visita de Crist a la Verge’, i la ‘Incredulitat de Sant Tomàs’ i la ‘Segona pesca miraculosa’, ca. 1498-1505, de Francesc Osona, les taules de ‘Santa Agnès’ i ‘Sant Esteve’, ‘Santa Àgueda’ i ‘Sant Llorenç’, ca. 1498-1505, al Museu de Belles Arts de València; la taula amb ‘Crist davant Pilato’, ca. 1500, de Roderic Osona, al Museu de Belles Arts de València.
Quelcom semblant al que esdevé amb les pintures pertanyents a autors que treballaren al segle XVI, com la taula que formà part del primitiu Retaule de Sant Miquel del ‘Anunci de l’àngel a Sant Joaquim entre els pastors’, ca. 1507, de Vicent Macip, i un ‘Sant Antoni abat’, de la mateixa cronologia i autoria, ambdues al Museu de Belles Arts de València; el ‘Sant Joan Baptista’, s. XVI, atribuïble a Joan de Joanes, també al Museu de Belles Arts de València.
Així podríem continuar recreant-nos, sense esmentar les obres desaparegudes i desconegudes ni tampoc els frescos, fins a 1835, any infaust per a la casa del Camp de Túria. Però no podem obviar una de les obres mestres de la pintura espanyola del Segle d’Or, el Retaule major de l’església de Portaceli, degut a Francesc Ribalta entre 1625-1626, les pintures originals del qual anaren a parar al Museu de Belles Arts de València. Al capdavall, un breu repàs a la millor pintura casolana, com dèiem, que no passa desapercebuda, sobretot a qui visita el major museu valencià de pintura antiga. Esperem que no tinguem que esperar fins 2072, quan Portaceli faça 800 anys, perquè els nostres representants polítics electes se n’adonen d’una vegada que el present dels valencians es fonamenta en el passat, quelcom que els recordem amb insistència des de la universitat encara que sovint esdevinga un exercici inútil.