Fer com fan no és pecat, ¿o sí?

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

El refranyer popular és molt ric en frases, com la primera part de la que encapçala el text, perquè expressen un pensament a manera de judici. Una mena de sentència o dita breu sobre una veritat d’índole moral que, almenys en aquestes contrades, té un gran predicament en la parla quotidiana. ‘Fer com fan no és pecat’ ve a reconèixer explícitament que tant si u fa una cosa bé com si, sobretot, la fa en sentit contrari –o siga, malament- prenent com a exemple el comportament de l’interlocutor o model l’acció és conforme i ací pau i allà glòria.

Des de menuts, almenys en els pobles, “fer com fan” ha format part de l’educació no reglada que molts o hem rebut directament a casa nostra o hem escoltat sovint en domicilis aliens. Una mena d’autodefensa a la carta que porta implícites en si mateixa moltes altres derivacions perverses, especialment si s’aplica fil per randa als viaranys perquè discorre la vida de cadascú. És a dir, si u no et saluda no el saludes, si u no t’ajuda no el correspons, si u tira una deixalla a la vorera tu també pots fer-ho… Clar que, com he dit, la cosa pot anar a majors a mesura que ens apliquem a fer efectiva aquesta mena de llei del talió quan deixem de ser menuts: si u t’amenaça l’acció a l’inrevés resta justificada, si u et roba no fer-ho és covardia, si u és ric i sospitós de ser-ho de forma il·lícita no actuar d’igual forma és de bledes… Així seguiríem i no acabaríem.

No ens enganyem, aquesta subcultura ha estat i està present entre nosaltres per molt que des de l’escola es treballe incansablement amb valors emanats de l’ètica o des de la religió es predique secularment amb l’ajuda al proïsme i la humilitat. Una praxi que, lluny de fomentar la supervivència en contextos hostils –si era aquesta la seua finalitat-, ve a validar allò que no té justificació possible quan es prenen determinats models esbiaixats com a exemple de vida a imitar. Una qüestió, aquesta, que en l’àmbit familiar, local, provincial i autonòmic valencians ha deixat una estela de malifetes, a quina de totes pitjor, difícils de descriure per poc que ens capgirem al passat més immediat, no més. Tot té una explicació i aquesta cal buscar-la al meu modest parer en aquesta lamentable actitud personal i col·lectiva.

Dic tot açò a propòsit d’un llibre que s’ha convertit en un fenomen social com en el seu dia ho fou un programa de TV, ‘Salvados’, quan –anys després de l’accident de metro en la Línia 1- la ciutadania valenciana ressorgí per fi de les seues pròpies cendres. L’èxit editorial del primer i la repercussió (share) del segon venen a demostrar que la reacció a la corrupció institucionalitzada i la mala consciència reviscolen en algun moment però per efecte retardat. Una mena d’amnèsia que, al remat de tot, festejava entre d’altres actituds reprovables “… l’orgull de veure com algú s’ho passa bé amb el teu diner” (en paraules del socialista Manolo Mata).

I és que el programa de La Sexta, tal com ara esdevé amb el llibre de Rodrigo Terrasa, La ciudad de la euforia. Una hipótesis de la mafia (Libros del K. O., 2021), retrataren descarnadament com a pocs (no han estat tampoc els únics que ho han fet en aquests darrers anys, ni molt menys, com els escrits d’un servidor entre 1995 i 2021 a títol merament il·lustratiu) l’abducció sinistra d’una societat en el seu conjunt per obra i (des)gràcia d’una autèntica colla d’impresentables per tots coneguts.

El relat de Terrasa, un jove periodista molt ben informat, és ben reeixit i amb un estil tan directe com amè dissecciona minuciosament un cadàver putrefacte que, temps arrere (molt en particular entre 1995 i 2015), estava ben viu mercès a les renovades majories absolutes aconseguides a través d’un electorat hipnotitzat com a coartada perfecta per a saquejar premeditadament les arques públiques en benefici del partit i, a títol personal, dels seus líders, afiliats, simpatitzants i empresaris ambiciosos sense cap escrúpol ni mirament.

L’obra repassa gairebé tots els escàndols esdevinguts durant més de dues dècades, els seus protagonistes (des)coneguts, almenys els principals, citant les fonts, els llibres i els articles periodístics que ha cregut oportuns en cada moment, alguns col·legues de professió i polítics de l’oposició que han contribuït a desemmascarar la veritat, així com els advocats, jutges o fiscals que han intervingut i intervenen encara en un autèntic allau de processos judicials. També, quatre testimonis –deliberadament anònims per allò de salvaguardar les seues respectives personalitats- dels denunciants de les malifetes, amb les seues angoixes i temors a les represàlies. En fi, tot un ventall de delits continuats i desafeccions comeses sense cap pudor davant mateix dels nassos de valencianes i valencians captivats per una magnificència vana que semblava infinita.

Tanmateix, com assenyala l’autor, el darrer veredicte a aquella eufòria sense fi encara no s’ha consumat. Fa uns dies, Bárcenas i el PP van ser condemnats per la caixa B. En l’altre plat de la balança, F. Javier Boix Reig, el brillant advocat de molts dels imputats, ha estat condecorat amb la medalla de la Universitat de València “… en reconeixement dels seus mèrits i valors…”. I és que qui té padrins es bateja, què volen que els diga seguint la rica fraseologia popular amb què començàvem. Mentrestant, el PP somia en reverdir vells llorers en la terra de les oportunitats, si fa falta amb l’inestimable col·laboració de Vox. No hi ha més cec que qui no vol veure. Seguirem fent com fan?