Joan de Joanes, retratista d’excepció

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

No sabem quan ni on va nàixer Joan Vicent Macip Navarro, més conegut per Joan de Joanes, malgrat haver-hi nombrosa documentació sobre la seua biografia i, també, quantiosa obra dispersa en els llocs originals per on fou compromesa, museus i col·leccions nacionals i internacionals o en el mercat de l’art, sense comptar amb la desapareguda, destruïda i, perquè no, encara inèdita. És quasi segur que l’obra coneguda amb el seu segell tant en l’obrador del seu pare, Vicent Macip, com en el seu propi taller des de 1542 siga quantitativament molt superior a la d’altres reconeguts mestres del renaixement hispà, després d’una activitat continuada al llarg de més de mig segle, sobretot si tenim en compte que la seua mà és recognoscible des d’almenys la dècada de 1520 fins les acaballes de 1579, l’any del seu òbit mentre treballava a peu d’obra en el retaule major de la parroquial de Bocairent.

La qualitat artística del pintor és reconeguda des que visqué, des dels primers autors –pintors com ell- que s’hi ocuparen de la seua biografia fins les monografies més recents a cura d’historiadors de l’art i la cultura que segueixen ponderant la seua indiscutible mestria. A pesar de les llacunes que hi ha sobre la seua activitat, com dèiem, no cap dubte que el seu quefer està a l’alçada de la millor pintura del seu temps. Tanmateix, Joan de Joanes encara no assoleix el rol que per dret i mereixements propis li correspon en la pintura espanyola del Cinc-cents.

Si la seua obra es troba tant in situ en els llocs per a on fou contractada com en els més coneguts museus i col·leccions, si la seua personalitat ho és també des de fa vora mig mil·lenni i una i l’altra han suscitat l’interès d’erudits, historiadors de l’art i la cultura, restauradors, artistes i aficionats, ¿quina és la raó que impedeix que el nostre protagonista tinga el mateix reconeixement que altres col·legues contemporanis? Un tema que no és baladí i que ha de tindre una explicació raonable. En realitat, un estat de la qüestió de què també participen alguns dels seus mestres, en particular Paolo da San Leocadio i els Hernandos, actius al regne de València des de 1472 i 1506 respectivament.

Si la ciutat de València fou, indiscutiblement, la porta d’entrada a la península Ibèrica del renaixement pictòric quatrecentista de caire italià més madur; si tant l’italià com els manxecs formats a Itàlia deixaren autèntiques obres mestres de la pintura hispana en el seu regne (per una altra banda, reconegudes i celebrades pertot arreu); si després de la seua empremta un jove valencià reuní en la seua paleta i pinzell les seues ensenyances i les paternes, entre d’altres més, i creà un poderós estil sincrètic recognoscible i diferenciat, en evolució constant fins l’arribada a la capital de la magnífica col·lecció de tapissos i pintura flamenca de Mencía de Mendoza –obra d’artistes que havien romàs prèviament a la península transalpina, ¿què impossibilita que Joanes siga reconegut definitivament com un pintor excepcional?

La clientela per a la que treballà el més destacat dels Macip era, com ell, filla del seu temps i les seues contradiccions (la Reforma, les Germanies i Comunidades, l’Imperi hispànic, els moriscos o la Contrareforma), per tant els seus comitents -eclesiàstics, burgesos, nobles, gremis, confraries, autoritats locals…- sol·licitaven majoritàriament pintura religiosa o decorativa segons el cas i, en molta menor mesura, temàtica mitològica i retrats. Quelcom que compartí generalment amb els seus col·legues casolans com també amb la resta d’espanyols o estrangers domiciliats en el solar hispà (El Greco entre els darrers). Només aquells que pogueren viatjar a l’estranger i/o pul·lularen per la cort cultivaren més assíduament el retrat àulic, casos d’Antonio Moro o el també valencià de naixement i seguidor seu Sánchez Coello; no diguem pintors com Tiziano, el preferit per Carles I i Felip II, que a penes es menejà de Venècia per a atendre les seues constants comandes.

Retrat del venerable Agnesio, detall

Joanes deixà a la posteritat autèntiques obres mestres, moltes de les quals es conserven i coneixen per fortuna, composicions en què es palesa la seua evolució progressiva gràcies a una enorme curiositat que feia que tota novetat la incorporés al seu corpus creatiu i renovés la seua paleta cromàtica amb pigments tornassolats i evidents clarobscurs. Fins a tal punt fou original i, alhora, reconegut per la societat valenciana del moment que els encàrrecs constants els pogué atendre perquè disposava d’un taller nombrós i versàtil. Aquesta circumstància i que alguns dels seus membres seguiren pintant en clau netament joanesca quan s’establiren pel seu compte, juntament amb altres que només veieren en ell l’únic mestre per l’èxit incontestable de les seues obres, es convertí en sinònim d’inevitable repetició a la baixa. Un fenomen indubtablement afortunat en aquell precís context però que, amb el pas dels anys, ha resultat una balda quasi insalvable per a distingir l’esperit renovador que inculcà Joanes a les seues pintures del merament reiteratiu i sense ànima obra dels seus seguidors.

Això i que les personalitats de Vicent Macip (cap de la nissaga), Joan Vicent Macip (Joan de Joanes, el seu fill superdotat) i, en menor mesura, Vicent Macip (fill del segon i nét del primer, també anomenat Joanes per a major confusió) no han estat resoltes convincentment del tot fins fa relativament poc tampoc ha ajudat al reconeixement de la genialitat del nostre artífex, encara que des de 1997 ençà s’han donat passos decisius en eixe sentit per la historiografia de l’art.

Molts dels més destacats investigadors de la pintura valenciana i espanyola del segle XVI han escrit sobre Joan de Joanes fins el moment, alguns d’ells reconeguts estudiosos valencians en la matèria que han dirigit o dirigeixen el madrileny Museo Nacional del Prado i el Museu de Belles Arts de València. Tanmateix, una vessant entre d’altres que encara es resisteix a ser reconeguda de la seua prolífica activitat, si no amb unanimitat sí amb major contundència argumental, és el retrat; una faceta potser poc estudiada malgrat les reeixides mostres que deixà per a la posteritat. Una mostra del domini que demostrà en aquest gènere ho són, a tall d’exemple, els dos que féu al canonge i humanista Joan Baptista Anyés (el venerable Agnesio), en la catedral i en el Museu de Belles Arts de València, el d’Alfons el Magnànim, al Museu de Belles Arts de Saragossa, el de Lluís de Castellà i Vilanova, al Prado, o la sèrie episcopal de la seu de València.

Retrat d’Alfons el Magnànim

Aquests darrers, dinou en total, poc estudiats i considerats recurrentment de forma un tant despectiva com a obra de taller, no han cridat massa l’atenció des dels primers biògrafs de Joanes, que solament destacaren el dedicat a l’arquebisbe-sant Tomás de Villanueva pel fet d’haver-se tret d’un apunt al natural només morir. Precisament l’únic que falta de l’episcopologi des de fa poc més de quaranta anys i que coneixem per una fotografia en blanc i negre i una còpia actual. Joanes mostrà –ajudat òbviament pel seu obrador- una capacitat de concentració digna de consideració en basar-se en les dades facilitades per Gregori Ivanyes, canonge i arxiver de la seu i l’autor del primer episcopologi manuscrit que es conserva, atès que no conegué personalment cap dels mitrats tret del frare agustí abans esmentat. Una galeria realitzada sobre guadamassil, cuir repujat que mostra notables dificultats per a l’exercici de la pintura a l’oli, i que presenta un estat de conservació deficient a pesar de les restauracions que se li han practicat. De fet, com s’entreveu en els retrats millor conservats, plomissos cortinatges tan habituals en Joanes donen pas als religiosos, dissenyats amb fisonomies, poses i actituds diverses amb la seua mitra ornada elegantment, bàculs i creus, llibres o guants sobre una mena de cancell a l’estil d’un arquitrau clàssic en què apareix el blasó de cada retratat i una breu llegenda llatina al·lusiva a cada protagonista, confeccionada més o menys barroerament amb posterioritat i impròpia de la perfecció amb què acostuma Joanes.

Retrat de Jordi d’Àustria

Al capdavall, una obra de maduresa que dotà la catedral d’un episcopologi d’excepció pintat quan Joanes ja havia executat alguns dels millors retrats de la seua producció, després de conèixer els no menys excepcionals de la col·lecció de la II marquesa del Cenete –segona esposa del duc de Calàbria- en el palau del Reial, realitzats per pintors flamencs com Bening, Van Heemskerk, Gossart, Vermeyen, Van Orley… per no esmentar les obres d’El Bosco i el seu cercle.

Sempre he pensat que si Joanes fos d’un altre lloc, o si hagués suscitat major atenció per part d’altres reputats col·legues a Madrid, tindria una major consideració, tal com esdevé amb San Leocadio o els Hernandos, als que podem considerar en bona part valencians per la qualitat de l’obra que deixaren al llarg i ample del regne. Tanmateix, ells i bastants més formaren part de la perifèria de l’Imperi en la seua esplendor i poc o gens eixiren dels seus límits mentre visqueren/treballaren, per la qual cosa la seua obra –sent de primera magnitud- no arribà als cenacles cortesans d’on es nodriren en avant les col·leccions reials. Molts anys més tard, Carles IV, en comprar diverses obres de Joanes –o cregudes de la seua mà- per terres valencianes, va possibilitar sense adonar-se’n que avui tinga una sala dedicada a ell, renovada recentment.