LA LENTA MAQUINÀRIA VATICANA: L’ESGLÉSIA A LA REREGUARDA?
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Lleó XIV és de nacionalitat nordamericana, encara que també té la peruana. L’explicació, com es sap, és senzilla: va nàixer a Chicago (EUA) i fou missioner agustinià i bisbe de Chiclayo al Perú, a més de cardenal. Papa des del 8 de maig d’enguany, substitueix Francesc I com a representant d’un pontificat aperturista i de proximitat, en línies generals.
Es dona la curiositat que en la darrera audiència que feu el prelat argentí va rebre a J. D. Vance, flamant vicepresident del totpoderós Trump; precisament el polític que fou dels primers en felicitar el nou papa, compatriota seu. No sé si actes, tots dos, premonitoris del desig públic del president americà perquè la mitra se la poguera cenyir un ciutadà del seu país. En principi, el que qualsevol mandatari cristià (en la seua versió catòlica) desitjaria probablement per a un cardenal de la seua nacionalitat, encara que tractant-se de Trump -mal acostumat a agranar cap a casa sense cap mirament- el seu desig el podria haver carregat el mateix dimoni. Vegen si no les decisions que ha anat prenent des que prené possessió de la segona presidència i les dimensions que aquestes han tingut fins avui mateix sense necessitat d’avançar-se a les que puga prendre en el tenebrós futur immediat.
Dos personatges, Trump i Vance, del moviment MAGA que acaben de mostrar-se en públic de bell nou a propòsit del funeral-homenatge realitzat a Charlie Kirk a Glendale (Califòrnia), tot un manifest de manipulació a gran escala entre política i religiosa en què els polítics abracen sense fissures el dogma com a justificació definitiva dels seus actes. Una mena de nou cesaropapisme que no deixa en bon lloc al Vaticà perquè s’hi arroga una bona part del seu quefer i representativitat, més encara quan açò esdevé amb un papa natural d’aquest estat, encara la primera potència del món.
Sempre s’ha parlat, i amb raó, de la lentitud de la diplomàcia vaticana, tot un mecanisme d’accions-reaccions cuites a foc lent que, com és el cas actual del genocidi a Gaza, fan que bona part dels seus fidels i l’opinió pública en general s’hagen avançat a manifestar-ho visiblement sense esperar una declaració vertaderament contundent del papa. Per una altra banda, un líder espiritual de qui també s’espera que puga mediar amb Trump i Netanyahu, almenys abans que no quede cap palestí de Gaza amb vida. Que eixa és la qüestió de fons: fer-ho quan cal, per descomptat abans que -després del genocidi- comence la neteja ètnica i la deportació per a convertir el seu propi país (i estat) en un abominable resort administrat per israelians i nordamericans.
A nivell casolà, de consum intern, esdevé el mateix, fil per randa, amb aquesta mena d’etnocidi que pateix el valencià i els seus legímis usuaris en mans de governants com els que ara patim a base de bé. Cosa que Josep Miquel Bausset, posem per cas, no es cansa de denunciar davant la passivitat dels bisbes valencians, per exemple. Una lentitud exasperant convertida en norma que també es cobra les seues víctimes per pura passivitat i innacció episcopal, que és com donar-li la raó als polítics. L’Església a la rereguarda?