La Pasqua que fou
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Eren altres temps, els nostres pares eren joves i nosaltres xiquets, quan arribava la Pasqua amb els primers dies de la primavera i el bon oratge. Estrenàvem sovint vambes amb cascavells en els cordons, camises i pantalons curts o faldes, segons el cas, fèiem ús de les cantimplores plenes de sarsa i d’una mena de motxilles per a guardar el berenar i la mona artesanal d’algun forn casolà. Ni que dir de les milotxes per a envolar…
Eren, com ara, tres dies de Pasqua quan, tots plegats, ens adreçàvem a mitja vesprada cap a llocs com el barranc de Carraixet, encara verge, els Quatre camins de Foios, on hi són els rajolars, les Coves de Massamagrell, els Germanells, els turons d’El Puig de Santa Maria, el Xarco… i tants altres llocs ancestrals de l’horta. Centenars i centenars de vianants anàvem amunt i avall a peu des dels pobles fins als llocs de destí, on altres tants saltaven a la corda, cantaven, jugaven, corrien despreocupats, volaven alt els catxirulos i donaven compte del berenar a mos redó fins a poqueta nit.
A vegades, no tornàvem a veure molts dels congregats fins a l’any vinent, però sempre era un motiu de joia retrobar-nos ací o allà, sobretot quan ja no érem tan menuts i ens mesclàvem instintivament grups de xics i xiques aliens als pares de tots plegats.
Les cordes no paraven d’enlairar-se pertot arreu al so d’alegres melodies infantils, tampoc cessaven les despreocupades rialles i algun plor que altre en estavellar-se l’ou dur multicolor en el front del despistat de torn. Tot era harmònic malgrat el desordre en espais concorreguts des de temps immemorials. Eren altres temps.
Molts dels nostres progenitors, esperonats per certa bonança econòmica al final de la dictadura, posaren els ulls en les muntanyes que abracen la comarca pel nord i allà que enfilaren els seus records, també de menuts, per a bastir segones residències. Moment en què, uns altres, veieren en la platja el seu segon destí d’esbarjo estacional. Fou aleshores quan la tradició començà a declinar, lenta però progressivament, fins que -en acabar els anys 80 de la passada centúria- la memòria viscuda de generació en generació passà a millor vida. De fet, només uns pocs romàntics seguiren donant-li vida assistida a un cos ja inert, en termes generals.
Els nostres menuts i joves, també els ja adults, no han tingut la sort de tastar aquella alegria compartida, aquell contacte amb la natura, en part domesticada, a l’ombra de les oliveres i moreres, els xops i pins que encara guarnien els antics camins, les sèquies exultants d’aigua neta i brossa exuberant, les alqueries i els llogarets emblanquinats. Eren altres temps, encara vius en la memòria dels que un dia fórem xiquets, que no hem sabut, potser que tampoc volgut, transmetre i que sobreviuen a contracorrent gràcies a les escoles, quan, abans del recés pasquer, els seus docents organitzen alguna eixida per als alumnes que només emula aquells tres dies de Pasqua en família, entre amics, veïns i forasters.
Fruit d’aquell transitar en celebracions com aquestes, coneixíem a gent d’altres pobles, inclús fèiem amistat i, també, madurava algun romanç ocasional propi d’adolescents. Sentíem el batec de l’horta fora de la quotidianitat com una part de la nostra idiosincràsia. Un arrelament que hui es potencia institucionalment per mitjà de recorreguts senyalitzats per a vianants i excursionistes, i carrils-bici de ciment i enllumenat artificial. La modernitat, però, no ha estat capaç de recuperar aquelles senyes d’identitat perdudes, aquells llocs d’alegria compartida en comunitat. Prova fefaent dels profunds canvis experimentats des de llavors i més que, tot seguit, en vindran.