LA PRIORITAT NACIONAL FRONT A LA MERITOCRÀCIA

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Les dretes estan plenament d’acord en les autonomies: els extremenys, aragonesos, castellà-lleonesos… i valencians primer, és igual la seua extracció social, ideologia, religió, educació o… el seu full de penals, tant se val. Clar, sempre i quan -dic jo- no se’ls ocórrega als estremenys viatjar a Aragó, als valencians fer-ho a Castellà-Lleó i a l’inrevés, posem per cas. Perquè d’això es tracta a nivell d’acords de govern entre els cervellets de VOX, sempre posant fronteres on no les hi ha, i els descervellats del PP, sempre disposats a governar a qualsevol cost. Una formació que, a pesar de tots els destarifos imaginables, es reinventa retrocedint cada vegada més cap arrere, i una altra que, espentada gustosament a una desaforada carrera cap enlloc, no deixa de claudicar sense ja dissimular-ho.

Eixe és el Partit Popular d’aquest país des de la irrupció dels ultra i, sobretot, des de la presidència de Feijóo, una mena d’ànima en pena a mercès d’una autèntica colla d’aprofitats capaços de fulminar qualsevol esperança de renovació demòcrata mentres es deixa espentar cap al abisme. És la fórmula que sanciona el líder gallec si vol que les baroneses i els barons populars governen allà on guanyaren les eleccions i, un dia, qui sap, puga fer-ho el propi Feijóo des de La Moncloa. Un desig que cada volta sembla més impossible i que pot convertir-se en una utopia.

Com ja esdevé des de fa molt de temps, aconseguir la paperassa que li permeta a un estranger estabilitzar-se a Espanya no és gens senzill, inclús venint de Llatinoamèrica per allò dels llaços fraternals que ens uneixen secularment. No vull ni pensar en aquells que procedisquen d’altres latituds com se les tindran que arreglar per a poder fer-ho. En realitat, una ciutadania de segona classe mentre gestiona la residència o la nacionalitat, encara més estigmatitzada per les ocurrències racistes i xenòfogues de les dretes, especialment quan el seu discurs s’ufana de vells llorers imperials i aquell non plus ultra franquista. Al capdavall, ciutadans com la resta -exactament iguals en drets i deures- que, privats de la documentació escaient, fan tot tipus de treball a canvi de remuneracions pírriques perquè les titulacions que manifesten els que les tenen -que no en són pocs- han de passar per un altre calvari en forma de filtre, el de les convalidacions. L’altre taló d’Aquil·les que hom sol ignorar i que -obtinguts els permisos necessaris- els segueix condemnant a realizar els treballs més durs i malpagats, alhora que privant-los de l’ascensor social d’acord amb el mèrit i la capacitat.

Les dretes escampen maliciosament pertot arreu allò del gran reemplaçament i de l’arribada de delinqüents a mansalva per tal de criminalitzar la immigració, quan realment afavoreixen immisericordes una escletxa insalvable entre els privilegiats d’ací i els nouvinguts, els afortunats amb DNI per naixement i els desgraciats sense ell pel fet d’haver-ho fet fora. En resum, una divisió radical entre els acomodats que no solen valorar el que tenen i els vassalls que, buscant una vida millor, han de servir-los independentment del seu mèrit.

Recorden els lectors que la dreta d’Aznar -un altre que tal- arribà a negar als immigrants irregulars els seveis bàsics, sobretot l’accés a la sanitat universal estant Ana Mato com a infausta ministra del ram. Quelcom que s’entreveu en els acords signats per VOX i PP en Extremadura i que aviat renovaran aragonesos i castellà-lleonesos. Acords que van frontalment contra la legislació vigent estatal però que demostren quina és la qualitat moral dels seus impulsors, entestats en el lema trumpista a l’espanyola del spanish first. Viure per a veure.