Les amistats de Milián mestre com a paradoxa
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Manuel Milián Mestre (Forcall, 1943) és un valencià que ha passat i passa gran part de la seua existència a Barcelona, circumstàncies que s’han entrecreuat i entremesclen amb la naturalitat de qui transita un territori físic i sentimental profundament familiar, un tot sense el qual no s’entén la seua polifacètica personalitat. Un home polièdric com molts altres de la seua generació que hagué de sobreposar-se a temps difícils, propis d’una Espanya de postguerra i d’una Europa destruïda. Un supervivent, al capdavall, de la desraó i la intransigència humanes en grau superlatiu que, com tants altres com ell, s’esforçaren des de menuts en esbrinar a fons el món que els tocà en sort viure a la recerca de respostes i així poder surar transformant-lo.
Home treballador, lleial, catòlic, discret, inquiet, de curiositat inesgotable, porós, dialogant, diplomàtic, conservador i amic dels seus amics, ens regala un intens recorregut emocional i sentimental per la seua dilatada biografia a través de l’amistat. És a dir, mitjançant el recorregut que l’autor proposa va retratant molts dels seus amics, més coneguts o no tant, i la incidència que la seua empremta ha deixat en la seua persona, fent gala d’una memòria prodigiosa pròpia d’una fèrria disciplina conreada des de la infantesa.
Manuel Milián fa un exercici memorístic exhaustiu en Les paradoxes de l’amistat (Pòrtic, 2023) amb què delectar el seus lectors habituals, assabentar els que no ho son i, també, informar-los mercès a les seues vivències en primera persona sobre un període decisiu en la seua trajectòria com ho foren els anys 60, 70 i 80 del segle passat, amb especial menció a la Transició que tant el marcà i gràcies a la qual –defectes inclosos- la societat espanyola és tan diferent per a bé a la nascuda de la Guerra Civil. Un propòsit lloable que s’emmarca entre els objectius d’altres obres anteriors, cas d’Els ponts trencats(2016), potser premonitòria d’aquest darrer llibre.
Sense renunciar a les seues creences ni valors, aquesta rara avis -dissortadament una figura pública massa desconeguda entre els valencians, a l’inrevés que a Catalunya- ens mostra l’ampli ventall d’amics que pul·lulen per les seues pàgines, així com algunes de les seues vivències més íntimes des que decidí sortir del seminari de Tortosa i iniciar els estudis universitaris aBarcelona, ciutat que es convertí en la seua residència i on ha anat madurant i creixent professionalment i personal, sense oblidar ni per un instant les seues arrels en els Ports i la seua estima per Morella i els pobles de la comarca.
Des de Joan Rosell, l’autor del pròleg que –en particular- anticipa els profunds llaços d’amistat que el vinculen a l’escriptor valencià, Milián Mestre (Manolo per als seus) va desgranant un munt d’amics i les seues vivències, així com la seua incidència en la seua personalitat a través del temps: Baltasar Porcel, Carlos Mensa, José Mª Hernández Pardos, Julián Marías, Josep Guasch, Francesc Rubiralta, Vicente Enrique y Tarancón, Hugh Thomas, Ramón Tamames, Roger Garaudy, Miguel Ángel Asturias, Ricardo Miravet, Ramón Pelinski, Rafael Alberti, Camilo José Cela i Carles Santos, sense oblidar-ne altres més com Concha Alós, Mª Àngels Roque, Margarita Nuez, Manuel Fraga, Jordi Pujol, Josep Tarradellas, Mario Vargas Llosa, Josep Pla, Eduardo Tarragona, Josep M. Santacreu, Joe Fernández, els germans Monferrer Guardiola (a Josep li dec el llibre que ressenye), Joan Pau II, Vicente Pons, Isabel Rubió, Carlos Mendo, Santiago Carrillo, Livia V. Férgola, Paco Blasco, Mª Teresa León, Rosario Conde, Vicente García o el seu benvolgut oncle mossèn Manuel Milián Boix.
Una obra de caire biogràfic i voluntat assagística en què es destil·la el sentit profund que l’amistat te per a l’autor i com, des de la lleialtat, no ha deixat de teixir ponts d’enteniment inclús des de la diferència en la creença, el pensament o la ideologia. Tot un exemple a tindre en compte en moments tan tèrbols com els que vivim en política darrerament.