MAM(M)A MIA!, ON ANIREM A PARAR?

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

El Yak-42, l’11-M, l’accident en la Línia 1 del metro a València, els 7.291 ancians desatesos i morts abandonats en residències a Madrid per la COVID-19, els 229 morts el 29-O, els centenars de milers d’hectàrees forestals incendiades a Galicia, Castella-Lleó o Extremadura, les milers i milers de dones afectades per la deficient gestió de les mamografies a Andalusia… Les dades, no exhaustives, més bé escollides com exemples, són aclaparadores, desencoratjadores, desmoralitzadores… insofribles. Només ens faltava escoltar en seu parlamentària a qui veritablement mana en el PP -Ayuso- que les dones madrilenyes que necessiten avortar se’n vagen fora. Terrible!

Aquesta és la dreta a l’Espanya d’ahir i d’avui, sense filtres, descarnadament, immisericorde. La que encara nega el genocidi palestí (no tots, ni molt menys) escudant-se en que és una massacre amb la boca xicoteta, per si de cas molesta al lobby sionista i al totpoderós Aznar. No n’és una altra perquè no representa el que coneixem com a conservadors, va molt més enllà practicant una deshumanització flagrant de la vida pública fins a nivells difícilment suportables per una democràcia per ells viciada, d’un temps ençà amb la complicitat dels que encara van més enllà, com VOX o SALF.

Aquesta ‘gente (de) bien y orden’, com solen autoproclamar-se desacomplexadament, han d’haver-se format en un altre país, lluny d’aquell estat que decidí mamprendre un altre camí després de tanta dictadura, de tanta injustícia silenciada. Portadors d’un odi visceral i d’una llibertat que només apliquen als seus interessos: sanitat, educació, benestar social, cultura…, en forma de neoliberalisme rapinyaire. En els dos primers casos per la constant política de privatització, en el tercer pel senyalament als immigrants i en el quart per la seua recurrent desatenció i tergiversació malintencionada (com a casa nostra, sense anar més lluny).

Votants del PP també ho foren/són, segurament, moltes de les seues víctimes (in)directes en els fets dalt relacionats que, a milers espargides pertot arreu, pateixen -i de quina manera- la desafecció profunda d’una formació putrefacta fins el lleu, irresponsable i despersonalitzada (inhumana, vaja) a la recerca a curt termini del benefici econòmic propi i dels poderosos, al capdavall a qui serveixen desvergonyidament mercès al vot sumís/captiu, eixe que es creu les seues milongues i les dèries dels ultramuntans, vividors de la cosa pública encara que no hi ha dia que deixen d’atemptar greument contra la res publica que els manté aprofitant-se precisament de la democràcia, la qual agredeixen a diari.

Què més hem de veure i patir en carn pròpia d’aquesta gentola? Què més han de fer perquè es canvie l’orientació del vot de l’elector quan toque? Recorde només alguns afers, perquè no fa falta que recorde qui eren altres molts condemnats en ferm, culpables judicialment d’un bon grapat de malifetes i delictes que ens han costat un ull de la cara.

En els nostres dies, haver mantingut en el càrrec a individus com Ayuso o Mazón contra natura té les seues conseqüències palmàries per a tots plegats: donar per fet que ells i altres com ells estan per damunt del bé i, sobretot, del mal. I, al seu costat, acceptar a milers i milers d’assessors cobrant una pasta gansa indecent, sovint amb l’única credencial segura de ser membre obedient del partit i pegar la cabotada quan toca. Responsables subalterns d’una mediocritat rampant que també té les seues derivades quan es tracta de la gestió quotidiana del que és patrimoni inalienable de la ciutadania en el seu conjunt, no de cap formació quan -ocasionalment- governa.

Mam(m)a mia!, on anirem a parar de no canviar la situació 180º? Quan és tan clar el diagnòstic i, amb ell, el tractament per evitar l’ensorrament total.