ODI

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Sentir l’odi ha de ser una sensació estranya, de plaer-venjança per qui no té remordiments i manté eixe estat d’alerta permanent cap a qui el vessa sense contemplacions. No s’entén d’una altra manera canalitzar la fel envers l’ésser odiat fins la seua derrota total, desaparició física i, inclús, més enllà encara. Això explica que qui odia ho faça durant tota la seua vida com a justificació de la seua pròpia existència desgraciada. Un odi visceral sempre latent sobre el que pretén edificar una determinada personalitat i, al voltant d’ella si escau, un determinat projecte. Quelcom com construir una casa des del sostre, sense cap ni peus, ni veritable racionalitat.Només rancor com a fonaments.

L’odi es converteix en el leitmotiv sobre el que ordir una fal·làcia, encara que aquesta es puga transvestir de falsa sociabilitat i relacions edulcorades tan fugaces per inconsistents com passatgeres. Un miratge en tota regla. En realitat, una soledat a ultrança per qui és totalment incapaç de perdonar i reconciliar-se definitivament amb qui detesta visceralment pel fet de ser i pensar diferent.

Qui sembra l’odi rep mitjançant la seua praxi l’adrenalina necessària per a engaltar el dia a dia i justificar la seua petja en el mon, que és com dir la supervivència. Com una mena de cua de lluç que retroalimenta incansable la seua dèria i fomenta el rebuig sistemàtic a la bondat, la convivència i la solidaritat. Qui odia ho fa per a viure la seua desgràcia amb intensitat i,alhora, sentir-se capaç de generar escenaris indesitjables cap a l’odiat. Com una mena de relaxant fictici que l’allibera de la pressió que s’autogenera.

En definitiva, qui demostra una greu malaltia psicosocial, que se n’adona a mitges o gens dels seus efectes devastadors a curt i mig terminis. Una patologia contraproduent que un dia pot tornar-se-li perillosament a la contra com un bumerang després de fer estralls al proïsme, a qui menysté.

Això mateix és el que forma part indissoluble de l’ADN dels ultradretans, de la mà còmplice dels conservadors, allà on posen la sarpa i governen beneficianta uns pocs, mentre amplis sectors i col·lectius de la societat es fan creus del que són capaços de (des)fer conjuntament quan, il·lusos, creiem superades passades etapes de la història no tan llunyana, però ressuscitada tergiversada a conveniència de part.

Estan envalentits, naden en aigües tèrboles i pudentes –que és on millor maquinen, en el seu hàbitat– i, siguem clars, no accepten (més bé rebutgen) la lògica parlamentària emparada en la constitució democràtica que per a si ens donàrem en 1978. Ansiosos de poder, caigaqui caiga, no els val una altra lògica que la de l’insult recurrent i la mentida institucionalitzada, no la del diàleg, el consens i, sobretot, la humilitat si ens posem a repassar les seues etapes més fosques (en determinats casos, fosquíssimes) en el govern de l’estat i en moltes de les autonomies.

Al País Valencià, darrere d’una mala en ve una altra de pitjor, un suma i segueix que, aviat, perseguirà obertament i sense cap subterfugi el valencià en l’ensenyament mercès a la llei de Libertad Educativa, com també derogarà la llei de Memòria Democràtica per una de nova, la de Concordia, a la seua mesura ideològica. Dos puntals que, de per se, guiaran el que resta de legislatura entre d’altres ocurrències com les d’eliminar la taxa turística o deixar de penalitzar les indústries que més contaminen, posar en dubte o negar directament la violència de gènere o fer desaparèixer de quall el Premi Guillem Agulló, perquè a nivell cultural millor no dir no res començant pel greuge a la memòria de Vicent Andrés Estellés i acabant per la neteja calculada en la gestió de museus i instituts públics.

Quien siembra vientos, recoge tempestades, diu el refrany castellà. Preparem-nos per a tres anys més de malifetes, xafarderies i, també, per contra, noves reivindicacions al carrer, d’on per cert no eixíem en l’etapa més obscura i fraudulenta del PPCV en la Generalitat. L’odi genera odi quan la venjança i el rancor es serveixen en plat fred, ho tenen tatuat en la seua genètica.