Pels morts, desapareguts i damnificats

Tomás Laguarda

Com més que una catàstrofe ha sigut un crim, del qual s’hauran de derivar responsabilitats penals i també polítiques en l’àmbit autonòmic i, sobretot, en el nacional, tant per acció com per omissió, es deu transmutar el dolor en la voluntat de transformació de les estructures polítiques, institucionals i socials per a aconseguir que no torne a passar res semblant. I s’ha de fer pels morts, els desapareguts i els damnificats.
Això d’esta gota freda, que ha desbordat el got de la tolerància, en plena era dels satèl·lits de vigilància en temps real i alta precisió, els drons i la ‘revolució’ tecnològica i digital, no té comparació amb la riuada de 1957 i la Pantanada de Tous de 1982, encara que tinga unes certes similituds. Ha anat molt més enllà, especialment per les seues conseqüències. Enmig del caos, s’ha arribat a parlar d’un ‘escenari de guerra’ i un ‘Estat fallit’. Això últim, si no ho és, se li sembla. En la quarta potència econòmica d’Europa va fallar la prevenció, va fallar l’alerta i va fallar l’ajuda immediata necessària i l’organització. I damunt, es van produir actituds i declaracions d’uns certs dirigents que quedaran plasmades en el registre de la ignomínia, provocant tot això la natural indignació. S’ha comprovat que el ‘canallisme’ polític mata, no el canvi climàtic.
En la part positiva, això del lema ‘el poble salva al poble’. Els voluntaris, singularment els joves que, mobilitzats en massa i tots a l’una, s’han configurat com l’esperança no del futur, sinó del present. També els agricultors, amb els seus tractors, molts ciutadans anònims amb esperit altruista, així com vinguts de diferents llocs d’Espanya i inclús de fora, bombers i policies d’altres comunitats autònomes… Una ajuda providencial, fent pensar què hauria passat sense ella.
Per damunt de la recuperació i la reconstrucció, cobra més importància que mai la transformació i la regeneració, de la política, dels polítics, de les institucions, de la nació i de la mateixa societat. La unió enfront de la divisió, l’enfrontament i el sectarisme. L’honestedat i l’autèntica transparència enfront de la corrupció i la manipulació. La professionalitat i integritat enfront de la ‘ideologització’ i el comissariat polític. Els recursos públics, personals, econòmics i materials, realment al servici del bé comú i de les autèntiques prioritats.