PER AMOR A L’ART?

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Sovint, tinc la sensació des de la universitat -també abans de fer-ho en ella- de treballar per a negocis aliens a la mateixa, entitats de caire privat dedicades a la compra-venda de peces artístiques i/o a la seua subhasta entre les seues respectives clienteles. Com a historiador de l’art, a escala molt humil/modesta certament, me n’adone que qualsevol aportació al coneixement que passe per les meues mans -sobretot si té a veure amb l’art moble, en particular pintura, escultura o orfebreria, sense anar més lluny- té vida més enllà del fet de poder contribuir a perfilar millor una personalitat artística, una obra d’art o de diverses en el seu context, o al seu comitent i les seues circumstàncies. L’aportació o la suma d’aportacions realitzades dins de la universitat (i abans fora d’ella) forma part d’un vessant de la meua tasca per la qual aquesta em paga: investigar, com també ho fa per fer classe, gestionar i transferir. Al remat, les quatre potes sobre la que es sosté el quefer universitari públic en el meu cas i en el de tots els que compartisc feina, independentment de la institució de què es tracte.

El professorat, depenent de les línies d’investigació que desenrotlle -moltes i diverses-, disposa d’una sèrie d’hores per a fer-ho possible (normalment encapçalant o formant part activa de projectes de diversa naturalesa), necessàries per a fer treball de camp i, posteriorment, redactar les seues conclusions per a poder donar-les a conéixer fent-les públiques a través de revistes científiques adients, capítols de llibres o llibres, entre d’altres possibilitats més relacionades. Una producció que s’allarga amb els anys i que permet incorporar les novetats a les classes i, alhora, compartir-les amb la societat a través de diversos canals: conferències, catàlegs, entrevistes, podcasts, documentals, guies, fullets… Com deia, una tasca contemplada contractualment per la qual ens paguen, a banda d’altres complements investigadors paral·lels com, per exemple, els sexennis d’investigació i de transferència (bé és cert que aquest darrer només s’ha convocat una sola vegada de forma experimental).

Tota aquesta explicació ve a compte per la forma en què fem pública aquesta feina i, subsidiàriament (a banda dels experts, en primer terme, i, tot seguit, de l’opinió pública), qui més se’n beneficia sobre manera de la mateixa. Sobretot, tenint en compte que, per a contrastats experts com Artur Ramon (Chief Executive Officer d’Artur Ramon Art): “En nuestro país hay muy pocos escritores que escriban de arte con rigor y deleite: la mayoría son eruditos que escriben para otros eruditos o epidérmicos que se quedan con la primera ocurrencia, sin explorar el trasfondo. De los primeros, no se entiende nada a no ser que seas otro especialista; de los segundos, todo es plano y frívolo”. Una declaració que, juntament amb altres de semblants, acaba d’expressar en diversos mitjans de comunicació, entre ells El País de passat divendres ocupant una de les seues tribunes amb el títol “El arte de escribir sobre arte”.

Queda clar que el senyor Ramon, de qui no se m’ocorre dubtar de la seua professionalitat, competència i solvència en l’art dels negocis d’art, no deixa ben parat el col·lectiu a què un servidor pertany, en considerar-nos emmirallats o, pitjor encara, ocurrents i frívols. No vaig a entrar en el frec a frec amb les seues disquisicions, en principi respectables encara que pequen de generalistes en excés, com tampoc en desmeréixer el conjunt d’historiadors i crítics de l’art casolans en comparació amb l’elogi als forans, siguen italians, britànics o francesos. Potser no li falte part de la raó en la seua contundent argumentació, doncs ningú és perfecte i no ho anàvem a ser nosaltres (menys encara jo), els que vivim en aquest país (sovint pàtria ingrata amb els seus), malacostumats a aquest tipus de queixes cara a la galeria farcides de cert humanisme elitista a la carta. Més enllà d’aquests judicis de valor de caire subjectiu, i enllaçant amb el principi de la meua dissertació, em pregunte obertament si el nostre tedi a l’hora de transmetre novetats o estats de la qüestió no li és rendible a ell i als seus col·legues emprenedors pel que fa als seus lucratius negocis. Pregunta a la que seguiria una de nova sobre el cost que li suposa eixa informació “erudita”, “ocurrent” i fins i tot “frívola”, emprant la seua pròpia terminologia. I acabant per si té en nòmina -o com a col·laborador- algun historiador de l’art o crític que, començant per ell mateix, s’encarregue de traure-li convenientment profit.

Si no fora per l’estranya sensació que tinc, com he esmentat, de treballar indirectament també per a aquesta mena d’emporis -molt modestament en el meu cas particular, ho torne a reiterar- haguera llegit la columna de Ramon i no li haguera donat major importància. De ser més precís en les seues afirmacions, inclús podria haver compartit part del seu pensament; tanmateix, considere que s’ha extralimitat en generalitzar injustament i, de passada, deixar en molt mal lloc a un col·lectiu que contribueix indirectament amb les seues aportacions (més o menys avorrides, al seu criteri) a la bonança de la seua empresa dedicada al comerç de l’art.

A tall d’exemple de la seua experiència com a estudiant a Barcelona, em ve al cap un alumne que, fa uns anys, vaig tindre en el grau d’Història de l’Art a València. Era fill d’un conegut antiquari d’una històrica ciutat valenciana, mal estudiant en les meues assignatures que, en vindre a revisar una prova al meu despatx, em confessà qui era el seu progenitor i que es volia dedicar als seus negocis, ja que col·laborava amb ell de tant en tant. Ja no el vaig veure més per la facultat (no sé, si com el senyor Ramon quan era estudiant, passà a Belles Arts per a trobar el seu Milicua particular), el cas és que uns temps més tard, en acceder-hi al web del negoci familiar per pura curiositat, aquell mal estudiant (no sé si en part pel meu demèrit docent, ves a saber) estava en tots els saraus internacionals dedicats a l’art impensables per a mi, fent relacions públiques i, per descomptat, fent-se un nom entre els seus homòlegs on mercadejar mercès a l’art.

Sense cap ànim de comparar, res més lluny de la realitat, cal ser respectuosos amb el treball dels altres, sempre susceptible de millorar en benefici de la societat, i ser humils en reconéixer la seua utilitat (gratis et amore) més enllà de considerar-lo “erudit”, “ocurrent” o “frívol”, quan en realitat sobrevola el terme “elitista” cara a una clientela potser selecta, com probablement la seua.