QUAN LA LLUM DE SOROLLA TOT HO ABASTA FINS CEGAR

Mentre ens endinsem en l’anualitat, declarada decididament sorollista a nivell autonòmic i estatal, no deixa de sorprendre la vehemència amb què les nostres autoritats i gestors culturals s’han pres la fita. No hi ha dia que la premsa no tracte l’assumpte i, paral·lelament, un munt d’obres de l’autor valencià en el mercat de l’art. Una mena d’afortunat tour de force per a la marca Sorolla, com a sinònim (des)afortunat de valencianitat i, alhora, d’espanyolitat un tant caduques per explotades fins la sacietat.

De fet, si es repassa la bibliografia especialitzada que ha generat el pintor en les darreres tres dècades, comprovarem que queda poc a dir sobre ell i la seua obra, si és que es pot dir alguna cosa més d’extraordinària. Els episodis sorollistes van succeint-se com anualment ho fan les falles, si m’ho permeten. Com a monuments efímers que un dia es planten, susciten una admiració passatgera i es cremen tot confiant que l’any vinent tornen a renàixer com un dia ho feu l’au fènix, o això en diuen.

¿Què hi ha al darrere d’aquesta mena de lobby entre artístic, polític i econòmic entestat en confondre valencianitat/espanyolitat amb la producció de Joaquín Sorolla Bastida? Bona pregunta que, en restar sense resposta, segueix ocupant la quotidianitat com una mena de dia de la marmota en versió llevantina i interpel·lant-nos.

La pintura de Sorolla és preciosista, lumínica i tècnicament excelsa, però ¿què més? ¿Impressionant, en tant en quant és fa ressò del mestratge impressionista? Perquè no té res d’ideològica, ni de reivindicativa, ni de política… ¿Què la fa tan popular? Una forma de pintar intemporal no crec, doncs està petrificada en un temps determinat que l’artista transità, com, per cert, ho feren molts altres col·legues seus no inferiors a ell en tècnica.

La clau pot ser estiga en que retratà aquell temps pretèrit i ho feu també des de Madrid via Nova York, més enllà de les seues glòries casolanes a què tan addictes som. De fet, si hagués seguit el viarany de Pinazo –molt més concentrat en explorar que no pas en ser ric i famós-,Sorolla no hagés transcendit tal com ho fa cíclicament, ja posats a tota hora. Això i, un cop mort, la fèrria voluntat de la seua viuda per vincular el seu llegat a l’estat. Així fins els nostres dies, amb Blanca Pons-Sorolla com estendard sobre el que pivota la dimensió pública i econòmica del seu avantpassat més reconegut.

Sorolla acontenta a la dreta i l’esquerra en línies generals, com també encarna d’alguna manera eixe esperit faller de què adés parlàvem i que –ens agrade o deixe d’agradar- conforma la idiosincràsia del valencià mitjà d’abans i d’avui, segurament també el de demà. Senyor Sorolla, por començar la mascletà!!!