Quan tot era Ioannes: un paisatge espés amb figures
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Un dels casos més controvertits de la pintura espanyola del Segle d’Or ha estat sens dubte el de la veritable personalitat de Joan Vicent Macip Navarro (Bocairent, †1579), més conegut com Joan de Joanes. Fins ara mateix, un pintor sense gairebé passat documental durant els decisius primers trenta anys de la seua vida que l’han convertit en una mena de figura artística un tant fantasmagòrica: primer a l’ombra del seu pare i durant la seua existència i posteriorment a ella –quan es comença a tornar-lo a valorar com cal- per la inspiració a la baixa que generà entre els seus col·laboradors i col·legues. Això i, per si no fora poc, la recurrent confusió de l’obra paterna amb la pròpia fins no fa massa, excessives baldes en una trajectòria excelsa com la seua, tant o més que la d’alguns dels seus contemporanis més reeixits, en un període àlgid per a la cultura i l’art hispànics.
Fins i tot, el seu àlies ha contribuït a diluir la seua significada personalitat creadora en un escenari en què tradicionalment també s’ha barrejat amb els de la seua nissaga. Tant és així que cal d’una volta per totes separar el gra de la palla acudint a la documentació coneguda.
Del nostre protagonista desconeixem fins i tot on va nàixer, encara que les seues arrels paternes es troben molt probablement a Albaida. S’han especulat diversos escenaris, com la Font de la Figuera, València o Andilla, encara que no s’ha trobat la seua partida de naixement o bateig. De les tres poblacions, al meu entendre, les dues darreres podrien ser les més factibles: la primera per estar ubicat el taller i domicili paterns, la segona per trobar-se en la via de comunicació que enllaçava el cap i casal amb el baix Aragó i l’interior castellonenc, llocs on Vicent Macip, el seu progenitor, treballà molt entre finals del segle XV i principis del XVI, com també amb posterioritat. En aquest sentit no hi ha que descartar la petita, població dels Serrans, encara que gran part de la documentació parroquial va desaparèixer en la Guerra Civil.
Els dos primers documents que al·ludeixen (in)directament a la seua persona daten de 1531 i 1534, quan possiblement va nàixer poc després de començar el Cinc-cents. I quan se’ns manifesta a través dels documents coneguts ho fa indistintament com Joan Macip i Joan Vicent Macip (en valencià i llatí), però també com Vicent Ioannes fins que hi ha un moment clau en 1575 en què se l’anomena Joan Vicent, ‘àlies Juanes (o Joannes i Ioannes)’. És a dir, la versió castellana però majorment llatina per mitjà de la qual era molt conegut popularment des de feia anys. Com que ell experimentà la fama mentre visqué –clau del seu èxit i reputació contrastades-, el malnom acabà prevalent sobre els noms de pila i els cognoms familiars, fins i tot en la documentació a partir d’aleshores. Una qüestió que va estendre’s d’immediat als seus parents més pròxims: Jerònima Comes Monçó, la seua dona sent vídua, Vicent, Dorotea i Margarida Macip Comes, la seua descendència directa, i la seua neta, Francesca Macip Espinosa. En compte de ser membres de la família Macip, tots plegats passaren a formar d’un nou llinatge de caire artístic, sobretot després del traspàs del reconegut pintor: Ioannes, Joannes o versions similars i, en molt menor mesura, Juanes.
De fet, aquest àlies convertit en una mena de cognom distintiu del llinatge no afectà en absolut a altres membres molt pròxims a Joan Vicent Macip, com és el cas de la seua germana Isabel Anna Macip Navarro, casada amb Pere Buera, com tampoc als seus nebots carnals Maria Anna i Joan Baptista Buera Macip, aquest darrer daurador.
Per tant, s’observa amb nitidesa com part aquesta cèlebre parentela, originada pel matrimoni entre Vicent Macip (pintor que sempre apareix esmentat documentalment en valencià o amb el nom llatinitzat, indistintament) i Isabel Navarro, va transformar-se mercès al predicament i la fama del més preclar dels seus membres exercint el seu ofici: Joan Vicent Macip Navarro, i no de cap altre més. Prolongant-se la seua professió al llarg de tres generacions successives i més d’una centúria des de l’aparició de Vicent Macip, passant per l’esclat de Joan Vicent Macip (Ioannes) i acabant amb Vicent Macip Comes.
Molt s’ha especulat sobre a què es dedicaren les filles de Ioannes, quan sabem que mai no es casaren ni tingueren descendència, de fet moriren donzelles. És molt probable que pogueren col·laborar en l’obrador patern com també en el del seu germà als que sembla estaven molt unides, però com tants altres membres anònims del taller dels Macip sembla que no serà fàcil esbrinar eixa possibilitat quan ni els principals protagonistes signaven les seues obres.
A un altre nivell, el de la historiografia de l’art espanyol pròpiament dita, la fortuna crítica de Ioannes ha estat ambivalent, malgrat que s’ha demostrat fefaentment la seua popularitat i fama en vida, inclús mite després d’ella, com va estudiar fa un quart de segle Miguel Falomir. Tanmateix, el dens paisatge amb figures que hem dibuixat, quan tot era Ioannes, i que acabaren d’aclarir mitjançant els arxius Isidro Puig, Ximo Company i Luisa Tolosa fa gairebé una dècada, encara no s’ha clos del tot. Pesa encara com una llosa l’interés que Joanes suscità en Carles IV, entestat en comprar obra del pintor a València i la seua ulterior presència en les col·leccions del Museu del Prado, on té el privilegi d’aparèixer efigiat en un dels setze medallons de la façana que retraten altres tantes glòries de l’art espanyol, des que els acabà en 1830 l’escultor Ramón Barba Garrido [vegeu la fotografia de capçalera] per recomanació d’Agustín Ceán Bermúdez, l’autor il·lustrat que, suposadament, acabà rebatejant al nostre protagonista com Vicente Macip ‘Juan de Juanes’, encara que en el seu Diccionario histórico de los más ilustres profesores de las Bellas Artes en España (Madrid, 1800) es referí a ell com Vicente Joanes, diferenciant-lo nominativament del seu fill Juan Vicente Joanes i desconèixer al veritable fundador de la nissaga.
Una nomenclatura en lletres daurades, que complementa el baix relleu bicentenari, que encara contribueix a la confusió, sobretot des que Albi habilitara la personalitat del més vell dels Macip i aquesta s’anara aclarint, per una banda, així com confonent, per una altra, amb la del seu fill revolucionari fins les acaballes del segle XX. Moment des del qual el vertader i únic Ioannes no deixa d’emergir amb tota la seua potència creativa, doncs d’ell és gairebé tota l’obra del museu madrileny malgrat seguir estant dividida entre pare i fill.