SENSE LLÀGIMES QUE PLORAR
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
FOTO GRAN
No hi ha qui, a certa edat, no haja tingut un contacte indirecte amb la mort. Si l’hi haguera no seria d’aquestmón. Uns per altres, qui no ha experimentat la seua sarpaen altres que, en qualitat de veïns, parents, amics i (des)coneguts, ja no hi són entre nosaltres. Tot tipus de gent, de persones (in)humanes que, a prop o lluny, un diavan viure i deixaren de fer-ho per sempre.
I és que la parca està tan present perquè la vida senseella no tindria sentit, una realitat que evitem, no volemveure, però que acceptem al ritme que passen els anys pelseu caràcter inevitable. Així és com la veiem, la percepcióque anem tenint d’ella, però sempre no ha estat així, de fetmai no ho ha estat depenent del lloc on vivim. Mentre que a Occident és palmària la seua presència en la senectud, clar que també en la malaltia, en altres latituds apareix a qualsevol edat i de la forma més arbitrària i cruel. Una mena de doble mort a què estan condemnats els que tenenla desgràcia d’haver nascut i viscut en les clavegueres mésimmundes del planeta.
Des d’aquells temps en blanc i negre en què -de menuts– sobretot apadrinàvem africans anònimsdesnodrits, famolencs i desnonats dels quals ensensenyaven la seua foto a classe i ens translladaven el sentiment de culpa per a la resta dels nostres dies. Tot en un mateix paquet, sobre i vidriola per mig i un documentque, amb el vist i plau familiar, els batejava cristianamentalhora. Sense solució de continuïtat. La qüestió era que anualment el Domund ens redimia –sense haver pecat o, en cas de fer-ho, només venialment per pura innocènciapueril. Un perdó momentani que s’estenia entre elscol·legis religiosos i els que no ho eren, principalment elspúblics.
Quin gran invent aquell, amb vidrioles amb forma de caps de xiquets negres o asiàtics, clarament deterministesen associar la pobresa, la desnutrició i la mort prematura a altres xiquets de països subdesenvolupats, assotats per dictadures, guerres endèmiques, males collites recurrents, sequeres i tota mena de desgràcies que u pogueraimaginar-se.
Era tot molt surrealista, sobretot quan aquella llunyana problemàtica, aquella injustícia cronificada es tractava succintament a l’escola i ens ho preníem més coma una celebració que com un exercici de responsabilitat i solidaritat amb els més necessitats, per llunyans que hi foren.
D’aquells temps passats ens ha quedat la culpabilitat ila mala consciència, encara que de poc ha servit quan,aquells infants ara recentment jubilats o a les portes de formar part del segment no productiu de la societat ambdret a pensió, seguim veient catàstrofes humanitàries ambmajor intensitat i virulència. I, pitjor encara, davant delsnostres ulls i nassos, no com abans que, de tant en tant, ocupaven uns breus instants en la ràdio i menys encara en la Primera cadena o la UHF, a banda dels periòdics i setmanaris a l’ús.
El que esdevé a Gaza (generalment a Palestina) va camí de complir vuit dècades, segurament el conflictecontemporani més enquistat dels que hi ha i al que l’actualgovern israelià li ha posat data de caducitat per la viaràpida, sense contemplacions davant la mirada còmplicede la comunitat internacional i, el que és més lamentable, de la major part de la seua ciutadania, més ocupada en viure més i amb major intensitat (carpe diem) que en la mort cruel de centenars de milers de palestins, privats de tot i exterminats com si d’insectes es tractara.
Fa vora 80 anys, els vencedors de la II Guerra Mundial compensaren els hebreus perjudicant greumentels palestins. Calia posar terra enmig a l’holocaust nazi, encara que Stalin tampoc perdé el temps en eixe sentit. Ara els papers s’han invertit i els que actueninhumanament fent de botxins són els fills, nets i besnetsdels que patiren la desraó, primer feixista i més tardcomunista.
Mentrestant, a Occident tot és abundància, benestar a pesar de la crisi i auge de la dreta i l’extremadreta, ideologies que comprenen i consolen Netanyahu -miren si no els viatges d’Abascal i Feijóo a Israel per a confortar al primer ministre jueu. No només això, encara és més trist el recolzament implícit de bona part dels votants d’aquestspartits que, en tal de veure-los un dia gobernar, prefereixenvendre l’ànima al dimoni.
Ja dic, sense llàgrimes que plorar tenint en compteque, tard o d’hora, Feijóo i Abascal acabaran fent govern.Els mateixos als quals els faltà el temps per a beneir el genocidi palestí i contraposar-se alhora a la decisió del govern legítim del seu país de reconéixer l’estat palestí,per allò de fer oposició irresponsable i a qualsevol preu, sense pietat, descarnadament.