SOMNIS FRUSTRATS
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Dijous passat, poc abans del migdia, havia quedat amb Toni Mollà per a intercanviar cromos al Guru de Meliana. És a dir, a facilitar-nos els nostres darrers llibres com a excusa per a parlar, sobretot, de futbol. L’esport que sempre ens ha unit al lletraferit i a l’aprenent que mai ha deixat de ser-ho a la seua allargada ombra; en realitat un sentiment que, en els nostres anys de joventut, es convertí en autèntica frustració en no poder coincidir ambdós en cap partit oficial del Meliana CF des que s’inaugurà el Camp de la Serra. Com Mollà relata en el llibre que ha escrit amb Joan Carles Martí, Sobretot que perda el Madrid (Vincle, 2024) –concretament en l’epígraf “Memòria de futbol i metralletes” del capítol dedicat a Les banquetes (pp. 125-129)–, ell fou un dels principals artífexs d’aquell extraordinari equip que no deixà de pujar de categoria jugant de meravella des que es feu càrrec com a entrenador, i del que fou injustament cessat sent líder el 28 de febrer de 1981, poques hores abans del partit de diumenge d’aquella setmana en què es produí el colp d’Estat (i la selecció espanyola guanyà Anglaterra a Wembley). Matx a què un servidor fou ràpidament convocat i per això mateix no vaig disputar el de juvenils de dissabte. Aquell encontre, jugat una ventosa vesprada de diumenge en el camp de les Escoles Professionals La Salle de Paterna, més desangelat i dur que una llamborda, significà el meu debut en el primer equip i, també, la meua confirmació definitiva amb 15 anys, després de passar per les pedreres del VCF i del meu poble. Tanmateix, mai no vaig tindre a Toni l’estanquer com a míster, només l’havia gaudit en algun partit amistós d’estiu junt a altres jugadors consagrats de la localitat, com Paco el mejicano i Toni Arnau com a reforços d’excepció.
Curiosament, sense saber els detalls del llibre, la conversa no deixà de sobrevolar el contingut del mateix, com he tingut el gust de comprovar en llegir-lo d’una tirada. En realitat, Toni i jo visitem aquests llocs comuns de tant en tant, instintivament diria, perquè l’esport rei ens ha marcat des que érem infants d’una manera semblant. Que ell siga del Barça i jo del VCF no lleva perquè l’esport ens continue unint, en particular en coincidir en la grandesa de l’equip de Mestalla i de la seua afició fins al desgavell de la Transició.
Pel que fa a l’altre autor, Joan Carles Martí, he de dir que fou company meu de promoció en la Universitat de València durant els tres anys d’assignatures comuns, però no qualsevol. Érem companys de pupitre. Nogensmenys, més enllà de compartir afició i equip, no recordeefusivitats valencianistes més enllà dels comentaris de rigor, sobretot tenint en compte que en aquells anys (1984-1987) el VCF tampoc passava pels seus millors moments, res més lluny de la realitat. També és cert que, quan no estudiava, treballava i Joan Carles es consagrà a la política universitària com a cofundador del BEA.
Tots dos autors, coneguts i amics des d’aquells temps acadèmics d’esperança, engalten les seues respectives experiències viscudes com a bons aficionats al futbol i seguidors tant del VCF com del Barça, regalant als lectors les seues disquisicions sobre una matèria de què són experts coneixedors i comunicadors. No crec que façafalta presentar-los més.
En realitat, cadascú des de la seua òptica i estil, ofereixen un relat suggeridor i actualitzat del futbol i de les seues circumstàncies canviants, no sempre a millor;però més enllà d’això, els seus textos traspuen sengles somnis frustrats: el lament per la complexa transformació del VCF en un producte comercial a la baixa des que l’adquirí Lim, en el cas de Martí, i la pena d’haver deixat der ser del club de Mestalla, a més de comprovar els efectes de l’etapa postMessi a Can Barça, en el de Mollà.Tot i això, com diu la dita, “¡Que nos quiten lo bailao!”, podrien entonar tots dos a una sola veu: els darrers títols del VCF i el seu nomenament com millor equip del mon en 2004, seguit dels millors anys en la història del club del Camp Nou. No es conforma qui no vol i, en tot cas, que perda el Madrid com a premi de consolació. Llàstima que quasi sempre guanya…