Canvi de paradigma o alguna cosa més?

Artículo de opinión Albert Ferrer Orts. Universitat de València

Quan fa poc més de cinc anys es produí un tomb en les eleccions autonòmiques i municipals a casa nostra, tot i coincidint amb el progressiu agreujament de la ‘qüestió catalana’ que tan a prop sentim i, sobretot, el definitiu ensorrament del model de societat instaurat per la dreta local amb les benediccions de l’aparell central madrileny, no hi ha dubte que una bona part dels valencians sentí que el vent tornava a bufar en les nostres vides i un renovat alè d’esperança adormida revifava de bell nou.

Quasi a les portes de l’equador de la segona legislatura i a més d’un lustre dels Acords del Botànic, reeditats amb posterioritat per les mateixes forces polítiques, els fronts oberts que atendre després de vint anys amb moltes més ombres (foscors en diríem, per a ser més exactes) que llums, una corrupció instaurada galopant i uns deutes multimilionaris en el deure de qui ‘alegrement’ governà, són obstacles que s‘ha prioritzat solucionar per allò de tornar la credibilitat de les institucions a la ciutadania. Aquells anys ‘feliços’ de vi i roses en què alguns ens embriagaren donaren pas a la inevitable ressaca, un estat de les coses catatònic les conseqüències del qual perduraran dècades sent optimistes.

Aquelles polítiques de rutilants èxits (inter)nacionals que, deien els impulsors, pretenien posar el nostre allargat país en el mapa del món i convertir-lo en la locomotora de l’estat, de resultats bastant catastròfics pels quals veritablement fórem coneguts (tant com vilipendiats) ultra les nostres fronteres, no podien seguir per més temps com és obvi. En realitat, en aquest context luctuós, el canvi en el govern fou un èxit per se sense pal·liatius i molts pensàrem que els antecessors en el càrrec ho havien fet tan rematadament mal –i amb tanta prepotència- que, en deixar d’administrar l’erari públic, una part del treball ja estava fet.

Sent cert això, l’austeritat, la contenció, la proximitat, la transparència, el pragmatisme… eren qualitats que calia anteposar per allò de tornar la credibilitat al ciutadà de a peu com una nova forma d’entendre a l’executiu i les seues polítiques. En eixe sentit, moltes coses s’han procurat fer millor malgrat que, per a revertir la situació heretada, són moltes més les legislatures que es necessitaran per a recuperar part del que hem perdut pel camí.

Sense eixir-me’n del guió, faig aquesta introducció per a retratar un breu període però sobretot per a posar el dit en la nafra d’un dels dèficits flagrants dels nous gestors de la cosa pública a nivell autonòmic i també, segons els casos, provincial i municipal. Perquè un dels aspectes que no acaba d’arrancar o no ho fa d’una forma mitjanament convincent és el pròpiament cultural, un tema que no deixa de sorprendre tractant-se de polítics progressistes i, per això mateix, presumiblement sensibilitzats amb la importància d’obrir portes i no tancar-les o deixar-les tímidament entreobertes.

No cap dubte que els bous al carrer, les falles, les fogueres i les gaiates, el folklore i la gastronomia o la pilota, posem per cas, són tradicions que, en línies generals, han mantingut el recolzament de tots els executius que hi han hagut fins avui. No hi ha gaire diferència, si se vol de matís, entre la dreta i l’esquerra, encara que una part d’aquesta –abans d’arribar al poder- mostrava un discurs si no bel·ligerant sí disconforme amb alguna d’elles. Més de cinc anys després, aquelles manifestacions discrepants han desaparegut del mapa i, es pot comprovar sense esforç, amb elles es constata també la ferma voluntat de sumar adeptes i, si pot ser, votants, quedant en paper mullat un replantejament modern d’una part la cultura popular. Un deixar fer que dubte seriosament es traduïsca en electors, atès que no hi ha partit governant que no siga condescendent amb determinades ‘pràctiques culturals’ de caire no sé si popular o més bé populista.

Tot i això, considerant que mai no hi ha hagut tal efervescència cultural expressada en la nostra llengua ni tants escriptors, cantants i actors, fins i tot artistes, que la conreen acuradament (no podem dir el mateix de les editorials, productores, sales d’exposicions…), sembla que el nostre segueix sent un territori sota mínims a l’hora canalitzar una part creixent dels pressupostos dedicats a matèria cultural perquè uns i altres, tots plegats, visquen dignament del seu treball en benefici dels seus potencials consumidors i perquè la llengua que usen no deixe de revitalitzar-se.

No sé si aquestes polítiques austeres que imposa la situació heretada i els nous temps plens d’incerteses són la causa de l’esmentat ‘oblit’ institucional. Com he dit, en part pot ser que siga així. El que em preocupa sobre manera és que vinc detectant una actitud que respon a motivacions que res tenen a veure amb la precarietat de les arques públiques. He de pensar que o no arriben a més els nostres polítics o, pitjor encara, que consideren que deixant d’apostar decididament per la llengua, l’art i la història que ens són consubstancials, adoptant un perfil decididament baix vaja, s’esborren qüestions com el nacionalisme que predicaven quan només eren oposició i sense cap possibilitat de formar part del Consell.