DE LA CREMA NO ES SALVA NI LA MÚSICA
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Al refrany que diu que la música amansa les feres caldrà contraposar-se perquè no és així la cosa. Tanmateix des d’Eurovisió s’entesten en fer-lo bo, depenent, clar està, de l’estat de què es tracte i de les circumstàncies: Rússia és una bèstia i Israel un corder.
Mentre que la Unió Europea segueix condemnant la invasió russa d’Ucraïna pel compte que li té, doncs aquest estat fa de tap i frontera amb el veí invasor, com altres països limítrofs en alerta, alhora s’encarrega de posar una vela a déu i una altra al dimoni pel que fa a l’agressivitat israeliana envers el poble palestí, que és com sancionar musicalment el que Eurovisió –com a representant de les televisions públiques europees, formen part o no de la UE- ha decidit en admetre Israel.
La festa de la música pop europea (amb els empelts d’allò més singulars i incomprensibles a què acostuma) eixirà endavant en aquesta nova edició amb la cançó representant d’un estat que està massacrant la població que hauria de protegir, però també atacant consolats en països aliens, com el d’Iran, amb la voluntat d’acabar amb Hamas i els terroristes que agrediren greument la seua sobirania. A més de demostrar qui és el gall cantant en una regió tan convulsa i inestable.
Fa temps que la legítima defensa esdevingué en genocidi, amb la connivència i, fins i tot, ajuda d’Occident mitjançant les armes i els beneficis que genera als que les fabriquen amb destinació a Israel, amb les terribles conseqüències que genera diàriament entre els que ho han perdut tot menys la dignitat, encara que també els maten de set i fam.
Així les coses, la 68a edició eurovisiva que tindrà lloc a Malmö entre el 7 i l’11 de maig consagrarà, mal que ens pese, el tenor del refrany, encara que metafòricament parlant perquè tot seguisca igual de mal o pitjor. Pitjor perquè els milions de televidents de la fita musical i, entre ells, els fans eurovisius que anualment es donen cita sancionaran alegrement la no participació de la delegació russa i l’actuació de la representació israeliana.
Clar que els músics i intèrprets no tenen cap culpa, ni els uns ni els altres, però clar aclarir que estan en representació dels seus respectius estats, els governs dels quals no pensen precisament en la música per a amansar les seues pròpies feres, més bé en la que proporciona la força bruta de les armes i la desraó.
Deia fa unes setmanes que tots érem culpables. A les proves, sempre tossudes, em remet, per desgràcia. Com deia, de la crema no es salva ni la música.