Dues reines i una emperadriu a València

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Si l’altre dia veiérem les vicissituds de la Capella dels Reis (en realitat dels Reis Mags, advocació –junt a la de sant Miquel arcàngel- per la qual tingueren especial devoció el Magnànim i el seus descendents), és a dir, un mausoleu reial on en realitat reposen les restes dels Mendoza valencians des de mitjans del segle XVI (veieu l’edició del 30 de setembre), en aquesta ocasió traguem a col·lació els soterraments a València de dues reines d’Aragó (Maria de Castella i Úrsula Germana de Foix) i una emperadriu de Bizanci (Constança II de Hohenstaufen), les despulles mortals de totes tres hi són en diversos monestirs des del segle XIV en avant.

Cronològicament, fou Constança (1230-1307), filla il·legítima de Frederic II Hohenstaufen, rei de Sicília i  emperador del Sacre Imperi Romà i Germànic, i Bianca Lanzia qui ostentà la dignitat d’Augusta Emperadriu Romana d’Orient en casar-se amb Joan Dukas Vatatzés –emperador de Bizanci com a Joan III. Mort el qual fou pretesa pel seu successor, Miquel Paleòleg, del qual fugí cap a Sicília on el seu germà Manfred la reclamava. En perdre aquest la vida en la batalla de Benevent contra els Anjou, la família del monarca fou empresonada fins que, després d’uns anys de captiveri, Constança fou alliberada, però en continuar la seua persecució pel seu fillastre i nou emperador bizantí Teodor Làscaris decidí recalar a València, posant-se sota la protecció de Jaume I. No debades, la seua neboda Constança, filla del seu germà Manfred, havia casat amb l’infant Pere, primogènit del Conqueridor.

Sepultura de l’emperadriu Constança

La fita té importants connotacions polítiques per a la Corona d’Aragó i la seua vocació mediterrània perquè tant els drets de la tia com de la neboda sobre l’illa italiana foren cedits a Pere III d’Aragó, monarca que els reclamà als francesos anys després en les tràgicament conegudes com a Vespres Sicilianes (1282).

A València estant, Constança fou allotjada al Palau Reial durant vora 40 anys i reconfortada econòmicament amb les rendes de diverses viles i senyorius valencians fins que, en morir el 15 d’abril de 1307, fou soterrada en la Reial Capella de Santa Bàrbara edificada en l’església del monestir de Sant Joan de l’Hospital. Una construcció que fou profundament remodelada entre 1685 i 1689 per Joan Pérez Castiel.i que encara recorda la veneració que l’emperadriu dels grecs professava a la santa a través de diverses relíquies per haver-la curat de la lepra.

Maria de Castella (1401-1458) fou reina consort d’Aragó pel seu matrimoni celebrat en la seu de València amb l’infant Alfons –conegut després com el Magnànim- sent encara una adolescent. A pesar de la seua joventut i les malalties que patia fou el més ferm recolzament amb què comptà el seu marit i alhora parent per provenir ambdós d’un mateix llinatge castellà: Trastámara. De la seua pietat i virtuts com a governanta i alhora mecenes parlen in extenso les diverses monografies que se li han dedicat, sobretot les tesis doctorals i estudis que recentment han versat sobre la seua figura. Una monarca que passà molts anys de la seua vida al cap i casal, on erigí el Reial Monestir de la Santíssima Trinitat, de monges clarisses, lloc en què es va domiciliar juntament amb el Palau Reial, i on va acollir càlidament a la seua neboda, Elionor Manuel de Villena, més coneguda com a sor Isabel de Villena.

Com a conseqüència de les prolongades absències d’Alfons i de les seues campanyes italianes, ostentà amb provada eficiència els més alts càrrecs com a regent, lloctinenta general i governadora del reialme fins que fou definitivament abandonada perquè el monarca, en conquerir Nàpols el 1442, inicià una nova línia dinàstica de la seua relació amb Giraldona Carlino. Poc després de faltar el rei, ho féu ella el 4 de setembre de 1458 en el monestir que havia fundat, sent soterrada amb l’hàbit de l’orde en un auster arcosoli situat entre l’església i el claustre.

Úrsula Germana de Foix, segons Giuseppe Facciponti (1652). Museu de Belles Arts de València

La darrera monarca en ser soterrada a València fou Úrsula Germana de Foix i d’Orleans (1488-1536), vídua de Ferran el Catòlic i del marqués de Brandemburg i, posteriorment, esposa del duc de Calàbria, Ferran d’Aragó a instàncies de l’emperador Carles. Fou virreina de València des del 1523 fins el seu òbit a Llíria el 15 d’octubre de 1536, al capdavall l’encarregada de reprimir els vençuts i impartir justícia en nom del rei als condemnats d’agermanats mitjançant la pena de mort i les composiciones o multes pecuniàries als individus i les poblacions considerats culpables de crim de Germania, circumstància que ha acompanyat la seua memòria fins l’actualitat. En morir, les seues despulles foren dipositades provisionalment en el convent franciscà de Santa Maria de Jesús fins que reposaren en el cenobi cistercenc de Sant Bernat de Rascanya, regentat per monjos jerònims, i futur monestir de Sant Miquel dels Reis (seguint la tradició napolitana pel que fa a la titularitat), panteó reial des de llavors, en què posteriorment també descansaran eternament les restes del duc i de les seues germanes Júlia i Isabel, com a grans benefactors de la fundació.

Com a colofó, esmentem que Margarida de Prades (1387-1429), segona dona de Martí l’Humà i, per consegüent, reina consort d’Aragó, en enviudar, va casar-se de nou amb el noble valencià Joan de Vilaragut i Álvarez de Haro, matrimoni del qual va nàixer Joan Jeroni de Vilaragut. Encara que aquestes darreres accions van mantenir-se en secret per la renda que tenia assignada com a vídua reial. En morir, fou soterrada finalment el 1475 en el temple del Reial Monestir de Santes Creus, enfront del mausoleu de Pere III d’Aragó.

Per últim, encara que mai no es demostrà el seu matrimoni canònic amb Jaume el Conqueridor però sí la seua consumació, de la qual van nàixer Jaume de Xèrica i Pere d’Ayerbe, Teresa Gil de Vidaurre (1230-1285), que tampoc fou considerada reina consort, en faltar fou sepultada en l’església del convent de la Saïdia que havia fundat uns anys abans. Tanmateix, la destrucció del mateix durant la Guerra del Francès, la seua posterior reconstrucció i el trasllat definitiu de les monges a Benaguasil feren que les despulles de l’amant del monarca descansen en aquesta localitat del Camp de Túria.

Dones amb poder que deixaren empremta en la societat valenciana d’època foral en distintes etapes, encara que cap d’elles fos oriünda del regne. Dones amb caràcter i personalitat força definida en un món d’homes que, encara avui, són testimoni de l’important paper que jugaren en difícils circumstàncies, com tantes altres (des)conegudes o anònimes sense les quals no s’entén la Història.