El paisatge en la pintura valenciana d’entre segles (II): el gòtic internacional
Albert Ferrer Orts i Estefania Ferrer del Río
Universitat de València
El gòtic internacional es va deixar sentir a València i el seu regne amb l’arribada de Gherardo di Jacopo Starnina, Marçal de Sax [vegeu les imatges de capçalera], Pere Nicolau i Llorens Saragossà, pintors forans que contribuiran decisivament a fonamentar les produccions d’altres obradors locals durant la primera meitat del Quatre-cents, casos d’Antoni Peris, Gonçal Peris Sarrià, Miquel Alcanyís o Jaume Mateu. Als tallers dels quals s’entremesclen l’influx italià i particularment el flamenc, quan les aportacions nòrdiques comencen a ser molt apreciades per la clientela i, tot seguit, plasmades en multitud de taules per a un bon nombre de retaules, on el predomini del daurat burinat és eloqüent.
No obstant això, malgrat el pes de la tradició, el paisatge va fent acte de presència amb més assiduïtat, així com diverses panoràmiques de ciutats de clara ascendència septentrional a l’horitzó, subgènere que fins aleshores havia tingut una presència molt més reduïda, de vegades anecdòtica en tant que es descuiden les proporcions a les seues escenes, poblades d’episodis bíblics, evangèlics i hagiogràfics, més estranyament de tipus històric o quotidià, no diguem mitològic.
Aquesta moda que s’observa als fons pictòrics, de vegades cultivats amb decidit detallisme miniaturista, amb la pretensió de proporcionar perspectives profundes amb què complementar els primers plànols figuratius, facilitarà als seus artífexs noves eines compositives per actualitzar les seues produccions en un context procliu a assajar les solucions artístiques propiciades des del que s’ha anomenat l’ars nova a Flandes, la maduresa del qual coincideix grosso modo amb les successives arribades a la capital valenciana de Paolo da San Leocadio i Francesco Pagano, i, més tard, dels Hernandos. Un període de transició en què les arquitectures d’inspiració renaixentista van prenent cos com a sòlids escenaris entre arqueològics i moderns en què tenen lloc determinades escenes, encara que aquestes edificacions també foren del tot estranyes en el medi constructiu autòcton.
Perquè València i, per extensió, el seu regne eren enclavaments on el gòtic era l’estil que va definir la seua arquitectura des de la seua conquesta fins als inicis del segle XVII, alhora que desapareixia gran part de la petjada andalusina. De fet, en aquest lapse que abordem de gairebé una centúria (1445-1535) tenen lloc obres tan emblemàtiques com l’arcada nova de la catedral i la Llotja de la seda, mentre s’executa el que serà el Consolat de Mar annex, on apareixen medallons renaixentistes com ornament en la seua façana, reprenent els produïts en guix a través de motlles al palau comtal d’Oliva i el castell d’Aiora, de gran qualitat artística.
Un statu quo compartit en altres geografies al que no seran indiferents la resta de les arts, supeditades d’alguna manera a la seua poderosa influència, fruit, al capdavall, de la mentalitat de la societat, atreta per la riquesa de les manifestacions del nord en un primer moment, com per les italianes en un segon estadi. El que segurament explique aquesta sensibilitat o empremta en els fons pictòrics inventats, més tard substituïts per representacions de voluntat arqueològica i epigràfica juntament amb altres de més decidides mitjançant fragments d’arquitectures plenament renaixentistes, inspirades totes elles en les pintures d’artífexs que sí que les coneixien per la seua ascendència transalpina o a través de la seua formació en aquell territori.
Atès que la immensa majoria de les temàtiques representades eren d’índole religiosa i no poques basades tant en la Bíblia com en els Evangelis, desenvolupades en geografies exòtiques del tot alienes a clients i pintors, la versemblança amb aquells llunyans territoris importava poc, tant com el paisatge que podia aparèixer en la representació del variat santoral pintat atenent la seua particular hagiografia. Cosa que es repetirà, mutatis mutandis, quan siguen les arquitectures i ruïnes clàssiques les que adornen els programes pictòrics en substitució de les de caràcter goticista.