Martí Domínguez presenta ‘Del natural. Una història de la natura en la pintura’

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Martí Domínguez presentà anit la seua darrera obra, Del natural. Una història de la natura en la pintura (2023), guardonada amb el III Premi Bones Lletres d’assaig humanístic, en la qual ha seleccionat un bon grapat de pintors i pintores europeus entre els segles XIV i XXI que es van distingir precisament perquè les seues obres (almenys les que l’autor ha disseccionat per a l’ocasió) s’inspiraren en la natura de forma excepcional.

Un assaig pel que desfilen no només un munt de pintors molt coneguts, des de Giotto fins Barceló, sinó també molts altres de reconeguts com no tant, més bé poc, en una memorable repassada per aquells artífexs i les seues circumstàncies que pintaren del natural la botànica, l’entomologia, la fauna i el cos humà al detall com a parts inseparables del paisatge que s’obria pas fins a convertir-se en protagonista en exclusiva. Alguns aspectes que, com a portadors de determinat simbolisme, sovint passen desapercebuts tant als historiadors i els crítics de l’art com en particular al públic en general, capficats en altres assumptes inherents a les seues virtuoses composicions.

Martí Domínguez, dotat d’una prosa primmirada i d’un admirable coneixement de causa, recolzat per les seues elevades lectures, els seus coneixements científics i la seua sensibilitat a flor de pell, ens proposa un meravellós viatge artístic que, alhora, es converteix en una mena de quadern de bitàcola dels seus interessos culturals al llarg del temps, com ha demostrat amb escreix en textos precedents (per exemple, en Històries naturals, il·lustrat per Perico Pastor), en què s’intueix amb claredat l’interès pel fet artístic. Sobretot pels autors de la baixa edat mitjana (des del propi Giotto fins Van der Goes) i del segle XIX (des de Goethe, i la seua afició pictòrica, fins Gauguin i Valadon).

Una nova lectura d’algunes de les obres mestres de la pintura occidental que, inspirades per la mimesi aristotèlica o per l’esperit científic impulsat des de la Il·lustració segons el cas, feren possible aquella coneguda màxima atribuïda a Horaci: ut pictura poesis, inspirada al seu torn en un aforisme semblant de Simònides de Ceos unes centúries abans. Quelcom que ens assabenta de la preocupació que la representació de la naturalesa ocasionava en els antics pensadors –com després en els més actuals, cas d’Ephraim Lessing- i de com la pintura podia complementar la poesia. Una terminologia i una màxima, al capdavall, que foren conscientment recuperades a Itàlia –sempre Itàlia com a precursora- per a promocionar els seus artífexs plàstics i equiparar pregonament els seus oficis a l’alçada de les arts liberals. O, el que és el mateix, l’activitat artística a l’intel·lecte. No s’explica d’una altra manera el sorgiment de la biografia artística des dels temps de Ghiberti i, sobretot, de Vasari, autèntic gènere dinamitzador del geni creatiu italià molt per sobre de la resta -considerats majorment fins el segle XVII més com artesans que no pas com artistes malgrat la fama de no pocs d’ells, a casa nostra potser el cas més eloqüent siga l’excels Joan de Joanes- fins l’aparició d’altres teòrics europeus capficats en la recuperació d’altres col·legues en llocs distants, cas de Van Mander, Pacheco o Palomino. Tots ells artistes.

Tanmateix, arribats a aquest punt d’inflexió, i fins avui mateix, el que esdevingué a la península dels Apenins des de Giotto en avant no va tindre parangó quan aquell coneixement de l’art i dels seus autors foren estudiats des d’altres perspectives per altres intel·lectuals que, com Burkhardt, Panofsky o Gombrich, catapultaren definitivament a la posteritat períodes irrepetibles com el Quattrocento i el Cinquecento, alhora que inevitablement condicionaren sobre manera l’estudi d’aquestes grans etapes en altres geografies.

Com a historiador de l’art, celebre iniciatives com aquesta com, posem per cas, la d’altres periodistes o botànics com Carlos del Amor i Eduardo Barba, respectivament, pel que fa a noves lectures i aproximacions suggeridores al món de l’art mitjançant la pintura, tan enriquidores com complementàries a les proporcionades pels seus estudiosos, tots ells capficats, al capdavall, en el seu coneixement, la seua anàlisi i divulgació. No així la gosadia d’altres pseudoespecialistes que, aixoplugats en la popularitat de determinats concursos televisius i de potents grups mediàtics, s’arroguen desvergonyidament un protagonisme en la història de l’art que no els correspon, sobretot quan dediquen pàgines i més pàgines –escrites ves a saber per qui- a genis com Da Vinci i, fins i tot, arriben a comissariar magnes exposicions com la que se li dedicà a Madrid fa uns anys.

Tot i això, i com a cloenda, fent una repassada a les diverses autories i etapes estilístiques que Martí exprimeix magistralment, una cosa és pintar, o procurar fer-ho, del natural i una altra ben distinta és el grau de versemblança que els pintors i les pintores assoleixen conscientment i inconscient en les seues obres, en què el grau de subjectivitat i el context en què s’executaren ho condicionen tot. Per exemple, moltes de les escenes evangèliques, bíbliques, hagiogràfiques, mitològiques o, fins i tot, de caire costumista que aquells artífexs antics bastiren hagueren d’inventar-se-les en no haver visitat mai aquelles regions remotes, impulsats a més a més per la contemporaneïtat que clients i mecenes, esperonats per l’humanisme, desitjaven imprimir en les obres –sobretot quan apareixen com a donants o formant part de seguicis, festivitats o celebracions. L’evident desconeixement dels primers, juntament amb la modernitat que tots dos col·lectius compartien i el desig de transcendència immediata, ocasionaren confluències que van més enllà de la naturalesa, l’urbanisme o l’arquitectura com a paisatges més o menys fidedignes, inclús del simbolisme d’alguns dels seus elements exemplarment estudiats en el llibre, per a convertir-se en alguna cosa més. Creacions plàstiques que els nostres ulls (infinitament més rics en imatges que els d’aquells predecessors llunyans) s’han acostumat a veure a través de la pàtina de la història quan en realitat moltes d’aquestes obres resulten a propòsit totalment ahistòriques, com una mena d’artifici elaborat amb diversos elements procedents de la naturalesa.

Un aspecte que reprendrà Charles Baudelaire en un context ben diferent en tant en quant marcarà la trajectòria de la pintura de la segona meitat del Dinou, qui animava els artistes a ser moderns en el sentit de captar el pols d’aquells temps sense haver de recórrer a cap altre artifici propi del passat.

En resum, una obra molt recomanable de la col·lecció Llibres a l’abast d’Edicions 62, l’autor de la qual demostra de bell nou un elevat grau de coneixença del que tracta en la seua maduresa com a escriptor i assagista, tan reconegut com premiat. Un treball que, a títol de proposta, podria tindre la seua continuïtat en pintures valencianes realitzades en eixe mateix període, obra de grans autors casolans de qualitat exquisida, que conviden també a seguir reflexionant sobre els reptes ecològics en l’actualitat.