UNA CAPELLA PER A UN TRASTÁMARA, UN SEPULCRE PER ALS MENDOZA

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

El renaixement valencià, en les seues versions quatrecentista i cinccentista, queda encara lluny de ser reconegut en la seua vertadera dimensió en el panorama artístic espanyol i europeu. Res a veure, si me permeten la llicència, amb el castellà i, dins d’ell, el de caràcter àulic patrocinat pels Àustria, encara que la seua cort fos itinerant en temps de l’emperador Carles. Menys encara amb la polièdrica realitat italiana que tan bé van difondre contemporàniament els seus propis i genials protagonistes. Potser un estat de la qüestió que reflecteix la progressiva pèrdua de pes específic del regne de València en l’imperi universal que la monarquia hispànica anava teixint i de la mateixa Corona d’Aragó. en eixe incipient context.

I és que, des de l’arribada dels Trastámara a la confederació catalano-aragonesa el 28 de juny de 1412 amb l’infant castellà Fernando el d’Antequera, coronat a Saragossa com a Ferran I d’Aragó, però sobretot amb els seus fills i successors Alfons el Magnànim i Joan II, la castellanització del reialme fou un fenomen natural fins l’entronització de Ferran II, el Catòlic. Les noces d’aquest darrer amb la seua parenta Isabel de Castella no feren sinó confirmar les ambicions de la nissaga i, més tard, tot un seguit d’esdeveniments que donaren lloc a l’aterratge des de Flandes d’un jovenet estranger i ambiciós.

Precisament, un monarca adolescent mal assessorat que, desconeixedor de les terres hispàniques que governava, de la seua cultura i tradicions diverses, prengué algunes decisions qüestionables o errònies com les que donaren pas a la Germania i les Comunidades, efemèrides que per poc li costen el ceptre mentre es coronava com a emperador del Sacre Imperi Romà i Germànic a Aquisgrà. En el cas valencià, una de les guerres civils més cruentes i de resultat incert en algunes fases que enfrontà una bona part de la societat amb l’aristocràcia regnícola fins el triomf de les tropes reialistes dirigides per la noblesa mentre fou virrei el castellà Diego Hurtado de Mendoza, comte de Mélito.

Havien passat aleshores els esplendors valencians i napolitans en temps del Magnànim i del seu propi germà quan emergia amb força la figura del rei Catòlic, la influència romana dels Borja havia començat a declinar des del 1503 i, com deia, València i el seu regne començaven una nova etapa com a perifèria progressiva d’un imperi on no arribà a pondre’s el Sol. Només la conquesta de Nàpols el 1504 i la seua reintegració a la Corona d’Aragó mercès al talent militar del també castellà Gonzalo Fernández de Córdoba, amb l’empresonament del duc de Calàbria (qui va romandre al castell de Xàtiva un bon grapat d’anys), semblava insuflar esperances que, finalment, acabaren per frustrar-se a pesar del segon matrimoni de Ferran II amb Úrsula Germana de Foix.

Resumidament, aquest fou el panorama en què s’enquadra la decisió de construir una capella mortuòria digna de la reialesa en el convent de Sant Doménec de la ciutat, una obra majestuosa per cert, al rei Alfons entre 1439 i 1463. Monarca que –en domiciliar-se definitivament a Nàpols i iniciar una nova dinastia- mai no fou sepultat en ella (com tampoc la seua cònjuge abandonada María de Castella, soterrada en la Trinitat), quedant buida de contingut però sent patrimoni perpetu dels seus hereus. Així fou fins que, en temps de l’emperador Carles, Mencía de Mendoza, com a marquesa del Cenete i comtessa de Nassau, li va sol·licitar el 1535 estant a Burgos poder utilitzar-la endavant com a mausoleu patern. Acció a què el monarca accedí, encara que amb la condició que l’heràldica reial seguís present.

Arribats a aquest punt, ¿qui era l’aristòcrata peticionària?, ¿quins foren els seus progenitors?, i ¿quins arrels tenien al regne? En realitat podem començar pels seus pares, dos nobles castellans: Rodrigo de Mendoza, marqués del Cenete, comte del Cid i senyor de diverses baronies casolanes, entre elles Aiora. Fill legítim del Gran Cardenal, Pedro González de Mendoza -primat de Toledo i conseller àulic dels Reis Catòlics-, i soldat i capità en les guerres de Granada, Sicília i València, encara que fou en aquest darrer conflicte –la Germania- on la seua peculiar personalitat i perícia militar assoliren el seu cim a pesar que el virregnat l’exercia el seu germà. Poc després de la victòria reialista morí en el palau arquebisbal de València el 23 de febrer de 1523, traspàs del qual aviat s’hi acompliran cinc segles. María de Fonseca, fou filla del senyor de Coca (Segòvia) i Alaejos (Valladolid), qui va viure una rocambolesca vida al costat  de Rodrigo i, per això mateix i les estranyes circumstàncies de la seua boda, fou desheretada. Després d’haver donat a llum a Rodrigo –mort sent un xiquet-, Mencía, Catalina i María, residí finalment a València on faltà el 16 d’agost de 1521 al palau arquebisbal de la ciutat, fa poc més de mig mil·lenni.

Nogensmenys, Rodrigo fou molt més que un noble forà amb ambicions en el regne i, abans, fora d’ell, puix va ser un dels primers introductors del renaixement italià a la península Ibèrica, tant des de València com des de La Calahorra (Granada); possiblement qui convencé als Hernandos de recalar a València des de Florència el 1506; qui posseí el Codex Escurialensis, probablement el quadern de dibuixos d’autor que pertanyé a Filippino Lippi fins la seua mort el 1504; qui feu gala d’una de les majors biblioteques del seu temps o qui arribà a atresorar un gran nombre de joies executades per orfebres casolans i italians.

Al capdavall, els també castellans Rodrigo i María foren els que trobaren repòs etern on ho havia d’haver fet Alfons el Magnànim, els cossos dels quals foren traslladats des del convent de la Trinitat quan es bastí el seu excel·lent sepulcre fet a Gènova amb marbre de l’illa grega de Paros cap el 1565, tal com havia deixat escrit la seua primogènita Mencía entre les seues darreres voluntats. Una dama que, després del seu primer matrimoni amb el camarlenc de Carles V, casà en segones núpcies amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i virrei de València, i que es distingí mentre habità el Palau del Reial pel seu humanisme militant, a més de posseir una extraordinària biblioteca i unes col·leccions de pintura, tapissos flamencs i orfebreria que podien parangonar les de la mateixa família imperial. Ella, com els seus pares, descansen eternament davall del túmul funerari i d’una llosa de marbre amb fines capitals llatines que recorda modestament a la difunta, curiosament en un cripta en què –molt més tard- es dipositaren les despulles de Joan de Joanes, un geni de la pintura renaixentista espanyola.

Castella en el cor de València quan es commemora la Germania i les seues nefastes conseqüències, o, si ho prefereixen, una capella per a un Trastámara, un sepulcre per als Mendoza en un recinte castrense. Curiositats de la història que susciten la reflexió.