Via lliure a la taula rasa

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Ja ho van veure la vesprada de dimarts, l’acord entre el PPCV i VOX és total a falta d’arrodonir detalls, com ho són quines conselleries gestionaran uns i altres en solitari. En realitat, són tantes les ganes de Mazón per conformar govern i, de passada, donar-li ales al PP de Feijóo en la cursa contrarellotge per residir a La Moncloa i poder banyar-se en la seua piscina aquest mateix estiu, si pot ser, que només li han fet falta redactar cinc rengons puerils com a punts programàtics cardinals d’una ideologia extremista, no conservadora en el seu conjunt.

Les cartes estaven marcades des del dia 28 i més que amortitzada la pena de Flores Juberías, qui ha de pensar que els vots redimeixen conductes en no donar un pas al costat si no un pas avant. I té raó el flamant catedràtic de Dret Constitucional de la degana de les universitats valencianes quan pensa, i manifesta sense pèls en la llengua, que el seu treball a València ja està fet. Ell, no en cap dubte, està fet per a major glòria i honors, com ho seria revalidar la confiança dels valencians (i, sobretot, de les valencianes) per a ser la seua veu  a Madrid. Tocat el nas! Una plaça on, afortunadament per a ell, només es parla castellà i oneja la bandera d’Espanya més gran de totes.

A València, tanmateix, la irrupció del partit d’Abascal va a ajudar al PPCV a combatre de valent vuit anys que consideren terrorífics i a fer taula rasa de les polítiques dels Botànics, dels Rialtos… siguen quines siguen. Van a espanyolitzar-nos de bell nou, a combatre el catalanisme que –segons les seues ments malaltisses- niua en la societat, a posar el valencià on pertoca (al remat de tot, una llengua residual que ni Mazón, ni Flores, ni Gil Lázaro empren i menys encara estimen), a invertir en una sanitat modèlica tornant a fer-ho amb la de capital privat, a tornar a una educació que segregue per sexes, que deixe d’integrar, això sí, més familiar, lliure i, si pot ser, catòlica, apostòlica i millor privada i en castellà. En la pública hi ha massa roig, com Rus pensava de les bandes de música, ho recorden? “El ladrón cree que todos son de su condición”, en diuen.

Que se sàpiga, amb els Botànics, els Rialtos, les diputacions i els ajuntaments gestionats per l’esquerra en aquestes darreres legislatures, la senyera ha onejat d’extrem a extrem del País Valencià amb plena normalitat, com normal ha estat reivindicar les senyes pròpies dels valencians allà on ha calgut. Com també una preocupació creixent pels efectes del canvi climàtic, eixa de què no formen part i s’autoexclouen per pura covardia i per dur la contra a l’evidència científica. Torne a recordar, mal que em pese, el clima enrarit i pudent que el PP local de Meliana, el meu poble, sembrà i promogué incansable per tal de combatre la recollida de fem porta a porta; al capdavall, l’únic punt del seu programa que els ha conduït a governar amb majoria absoluta. O, el que és el mateix, el joc brut al servei de la desraó, contra el reciclatge ben fet i –modestament des d’una localitat- el canvi climàtic.

Si els oportunites i vividors de VOX –no s’enganyen, no són una altra cosa encara que, inexplicablement, els voten- es fan finalment amb Benestar Social i Agricultura, què volen que els diga, les barrabassades que s’han vist a Andalusia i Castella-Lleó seran pures anècdotes des del moment que posen les seues brutes garres en departaments tan sensibles. Els titulars de premsa donaran bona prova, al temps.

L’altre dia, en la seua compareixença pública, Mazón pareixia dopat de les ganes que té de començar a derogar, baixar impostos (que al final ens eixiran per un ull de la cara en benefici dels que més tenen) i, pitjor encara, embrutar tot el que puga vuit anys amb més clarors que ombres. Li és igual haver venut la seua ànima al mateix dimoni en el pacte de la infàmia, com se l’ha batejat per alguns. Els de VOX, menys efusius però satisfets, havien fet els deures i es convertiren en la droga necessària que impulsarà fins 2027, durant quatre anys interminables, un govern tan legítim com decididament antediluvià.

Per acabar i no cansar massa tampoc, l’esquerra hauria de fer també la seua pròpia reflexió. La responsabilitat que assolí en 2015 i acaba ara mateix de forma inopinada i abrupta segueix intacta en l’oposició. Desitgem que no s’acomode com va esdevenir en altres temps infeliços no tan llunyans i siga tan conseqüent com combativa, sobretot en totes aquelles injustícies que va contribuir a revertir a pesar que l’electorat ha mirat a una altra banda. El 23-J serà la primera prova de foc, encara que a nivell estatal.

Com diu el títol d’una divertida comèdia americana, “Tú la letra yo la música” (2007), veurem com el flamant integrant de ‘Los Marengo’, el grup de Carlos Mazón en temps d’altres bolos i Eurovisió, interpreta el seu paper quan la música li ve del carrer de Gènova a Madrid i la lletra li l’escriu VOX. Triomfarà per fi l’alacantí o donarà el cant? Pobres de nosaltres, què hem fet per a meréixer açò?