Alguns retrats valencians

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Ara que acaba d’instal·lar-se provisionalment al Museu de Belles Arts de València el “Retrat de Michele Marullo Tarcaniota” (49×35 cm), pintat per Botticelli fa 530 anys i procedent de la Col·lecció Guardans-Cambó, com a mostra de la ‘política d’adquisicions’ en la nova etapa de la institució cultural iniciada oficialment fa deu mesos, la qual es completarà després de l’estiu amb les obres del llegat de Rudolf Gerstenmaier, em pregunte si en vegada d’exhibir per un temps obres d’aquest tipus de forma un tant peregrina no seria millor potenciar mostres des d’aquest contenidor primmirat que recolliren –posem per cas- el retrat valencià des del segle XIV en avant.

Botticelli, no en cap dubte, és un dels pintors florentins més coneguts internacionalment i l’únic retrat que hi és a Espanya és el que ara es mostra a València, en un context en què la família propietària, hereva al seu torn del polèmic polític catalanista i multimilionari Francesc Cambó (1876-1947), vol vendre la peça mestra per una respectable quantitat de milions, almenys des del 2019. Tanmateix, el pintor italià no va tindre gaire influència en l’art valencià a cavall entre els segles XV i XVI, que sapiguem, constituint-se –tal com ho farà el llegat Gerstenmaier- en una mena d’illot artístic al bell mig de les col·leccions pictòriques del museu que tenen la sort d’exposar-se, atès que una immensa majoria de peces resten amagades dormint la son dels justs.

Indubtablement, el nostre museu nacional per excel·lència fa bé en augmentar els seus fons, encara que –com és el cas que ens ocupa- de forma temporal. Traure una petita peça d’un mestre consagrat per la historiografia des dels temps de Vasari perquè puga ser admirada pels valencians també, però sens dubte hagués estat molt millor fer-la dialogar decididament amb altres retrats valencians anteriors i posteriors. Al capdavall, l’única forma de traure-li rèdit intel·lectual més enllà de la seua exposició fugaç, diguem-ne estel·lar.

A tall d’exemple, només això, em permet mostrar alguns retrats valencians (en el sentit que com a efigiats o com a autors tingueren relació amb el regne de València) que també són obres mestres a l’alçada del quadret de Sandro Botticelli malgrat que no cotitzen, la destinació del qual -com va dir un ministre de Cultura recent- hauria de ser per lògica el MNAC barceloní, una altra cosa és que l’estat pague al voltant de 30 milions d’euros de l’erari públic.

Els retrats del toscà Starnina (ca. 1396) a fra Bonifaci Ferrer i la seua difunta esposa són dos dels primers i més reeixits, al mateix museu sense anar més lluny; com també el que li féu al senyor de Tous Bartolomé Bermejo el 1468, pintor cordovès itinerant (a la National Gallery, Londres). Els retrats que Fernando Llanos, introductor a València de Filippino Lippi i  Leonardo da Vinci, deixà del marqués del Cenete, possiblement (un en la catedral i l’altre en una col·lecció particular madrilenya), serien el nexe d’unió amb les presumptes efígies de Vicent Macip i Joan de Joanes en la “Adoració del Reis Mags” de l’antic retaule major de Sogorb (ca. 1529-1532) executat per pare i fill. Tots els quals representen una nova etapa d’àmplia volada en la pintura autòctona, al remat tres dels pintors més reeixits del Cinc-cents valencià en distintes etapes.

Un de nou podria ser perfectament el retrat que Simon Bening li féu a Mencía de Mendoza a Flandes estant el 1531 (a l’Staatliche Museum, Berlín), i un altre un poc posterior el de Brianda Maça de Liçana i Carròs d’Arborea que executà el 1550 Joan de Joanes en el retaule major de l’església de la Nativitat de la Font de la Figuera, realitzat en col·laboració amb Gaspar Requena (de qui s’ha despenjat recentment, desconeixem el motiu, l’obra autògrafa que hi havia al Museu de Belles Arts de València). El penúltim d’entre molts altres que propose podria ser el presumible autoretrat d’Onofre Falcó que es troba en la “Ordenació de sant Esteve com a diaca”, ca. 1561 (Museo Nacional del Prado, Madrid), el pintor que en el primitiu conjunt de la parròquia valenciana emulà la mestria de Joanes -qui en eixes dates ja havia pintat els magnífics retrats d’Agnesio, el Magnànim, el senyor de Bicorp i, aviat, anava a realitzar els dinou de la sèrie episcopal de la Seu; mentre que el darrer podria ser el suposat autoretrat de Francesc Ribalta com a sant Lluc en l’antic retaule major de l’església de la cartoixa de Portaceli (1627), també al mateix museu del cap i casal.

En resum, uns pocs botons de mostra que potser ajuden a apreciar la qualitat del retrat valencià quan acaba d’aterrar al nostre museu de pintura antiga de capçalera Botticelli i s’ha fet ressò la premsa casolana d’una forma un tant provinciana, com sol acostumar quan ens visita un foraster amb credencials, encara que siga per poc temps. En tot cas, aquestes darreres ‘adquisicions’ segueixen deixant en el calaix de sastre dels temes per resoldre les veritables flaqueses històriques del museu: finançament pírric, manca de personal de qualitat (conservadors, restauradors, experts en didàctica…), titularitat i gestió compartides i la doble naturalesa de gran part dels seus fons; qüestions que no preocupen en absolut el seu director atès les sorprenents declaracions públiques que féu quan fou el designat per Carmen Amoraga, directora general de Patrimoni Cultural, malgrat no guanyar el concurs que s’endugué un any abans Carlos Reyero Hermosilla i que, poc després, deixà no sabem ben bé per què.

Segurament, Fernando Delgado, un altre gran expert en art i cultura valencianes com l’esmentada escriptora i –ja posats- el mateix Marzà, sabrà per què acceptà ser el president del patronat del museu en aquestes circumstàncies un tant desoladores, encara que siga un càrrec honorífic i sense remuneració. I és que el partit (Ximo Puig, en particular) tira i obliga a fer ‘sacrificis’ en pro de la causa, encara que de forment no hi haja ni un gra. Tots queden retratats d’alguna manera en aquesta cerimònia de la confusió i lluïment personal cara a la galeria.