APRECIEM EL QUE TENIM?
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Fa uns anys, en regressar d’una prolongada estada en un país llatinoamericà dels més europeus d’aquell vast continent vaig prendre definitivament consciència del que en un país socialdemòcrata com el nostre teníem i no valoràvem suficientment. No és que abans no ho sabés,tampoc és això, és que la realitat de què provenia distava dècades del propi en qüestions tan aparentment prosaiquescom la sanitat, l’educació o els serveis socials, entre d’altres més.
Per fortuna, mai no vaig precisar d’atenció mèdica quan allà la seguretat social que ací coneixem és pírrica i per a pobres, dissortadament. Només vaig romandre en mans d’un professional quan accedí a la funció pública i el metge que va fer-me la revisió de rigor era un venerable ancià encara en actiu, quelcom normalitzat des del triomf de la dictadura en 1973. O, el que és igual, morir treballant.
Aquell colp d’estat, les imatges del qual ja m’impactaren sent menut, suposà la fi de l’experiència socialista, encara en bolquers, i la implantació d’un govern militar que, recolzat llavors pels EUA, començà a implantar un nou experiment socioeconòmic anomenat neoliberalisme. Un sistema que perllongaren en el temps els seus hereus, fills de l’entorn del règim, en formar-se per a l’ocasió a Nord Amèrica. Se’ls coneix com els Chicago boys per educar-se en la seua universitat en aquests afers, però molts altres que no ho feren exactament així també seguiren els seus passos fins a convertir l’estat en una mena de proveta que pretenia implantar-lo a imitació del que allà havien aprés, vist i mamat.
Passat el temps i mort el dictador, ja en democràcia, el neoliberalisme és moneda d’ús corrent, doncs unes elits ostenten el poder econòmic i la immensa majoria –depenent de la seua situació econòmica- pateix en pell pròpia tindre una educació i una sanitat francament millorables, allunyades de la qualitat que ací gaudim en termes generals quasi sense adonar-nos-en. Mentre allà l’educació de qualitat endeuta per a dècades les famílies si volen que els més joves arriben a la universitat, tenint com a mirall on reflectir-se als ianquis, la sanitat universal és una utopia amb personal que no té la formació rebuda a Europa i unes pòlisses de salut prohibitives que molts no poden costejar-se. El resultat és una educació i sanitat per a uns i unes altres per a uns pocs privilegiats. La qual cosa no vol dir que el país no millore i la qualitat de vida siga més elevada que la resta del seus veïns, en termes generals. Però no és com ací estem acostumats.
Tanmateix, comparant aquella realitat amb la nostra –per molt millorable que siga, que ho és- les diferències són més que notables. Mentre ací es disposa d’una xarxa bastant àmplia d’ambulatoris i hospitals on s’atenen gratuïtament els malalts només presentant el SIP, en aquell país s’ha de triar facultatiu que, quan realitza la consulta, la cobra perquè després li l’abone al pacient l’empresa on treballa. Si el cas requereix d’hospitalització, cirurgia i tractament, poden imaginar-se el cost que suposa si no es disposa d’una pòlissa sanitària amb una mínima cobertura.
A casa nostra sembla que, a propòsit dels efectes de la pandèmia de COVID-19, ens ha passat com a Pau quan caigué del cavall en manifestar-se-li la divinitat: hem descobert que la sanitat està, en realitat, sota mínims per les retallades esdevingudes arran l’esclat de la crisi de 2008. No és un problema només de dèficit en les instal·lacions, tampoc de la qualitat dels sanitaris que ens atenen, és senzillament un tema pressupostari quan no esrecapta el que cal i es deixa d’invertir en millorar constantment el sistema públic. Per tot això, i més detalls que no entre a valorar, que ara mateix determinat partit polític enarbore la bandera de baixar els impostos (i, quan ho fa on pot, ho aplica arbitràriament) sembla una irresponsabilitat i una temeritat, entre d’altres coses perquè es segueixen aprimant els serveis bàsics de què tothom -pobres i rics, curiosament– ens beneficiem quan els necessitem.
Privatitzar és la paraula màgica que mou les seues consciències i accions, com podem veure en hospitals edificats i mantinguts amb diners públics però gestionats pel sector privat (els sona allò de socialitzar les pèrdues?), caldo de cultiu d’empreses per tots conegudes que veuen en la salut un gran negoci per explotar, publicitades a tota hora en els mitjans de comunicació sense cap vergonya ni mirament i, també, faltant a la veritat en els seus afalagadors missatges.
Apreciem el que tenim, per millorable que siga? Crec sincerament que no i per això mateix caldria que reflexionarem seriosament. Hi ha molt, potser moltíssim, que millorar a hores d’ara, sobretot en salut, educació, ciència, cultura i benestar social, però tal vegada una estada en un país com el que he referit adés sense nomenar-lo vindria bé per a valorar com cal el que ací s’ha aconseguit amb l’esforç de molts que, un dia, somiaren en un món més just. Si no ho fem, correm el risc de patir situacions indesitjables com les que he narrat, en particular els nostres descendents.
Per si no fos prou el que he contat, allà les pensions no les gestiona l’estat, s’encarreguen entitats financeres que actuen com a fons d’inversió especulant en bossa, el que les fa immensament riques però en detriment dels seus legítims beneficiaris quan arriba l’hora de la jubilació, obligats en molts casos a fer-ho en edat de senectut si pretenen una pensió digna. Prenem bona nota.