Ciència i ficció

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Aquests darrers dies ens assabentàvem de la missió de la NASA perquè una nau teledirigida impacte d’ací uns mesos amb un asteroide inofensiu batejat com a Dimorphos que, al seu torn, giravolta en l’òrbita d’un de major: Didymos. DART, que així s’anomena la mateixa, si tot va segons les previsions, impactarà el 26 de setembre de l’any vinent i intentarà que el satèl·lit varie la direcció i la seua òrbita s’aproxime a la del gran aeròlit veí. Esdeveniment de què farà seguiment l’Agència Espacial Europea a través del seu programa Hera.

La noticia, que s’emmarca en les polítiques aeroespacials dutes a terme pels EUA i molts altres països (la UE entre ells), crida l’atenció no només pels seus costos -vora de 300 milions d’euros- si no pels seus objectius, atès que fins ara es consideraven aquests tipus de reptes més propis de la ficció que no pas de la ciència. És a dir, el comú dels terrícoles estàvem més acostumats a relacionar aquests fenòmens espacials, diguem-ne apocalíptics, amb les novel·les i els còmics del gènere, així com en la cinematografia, que no pas amb la realitat. Si bé és cert que hi ha moltes evidències dels efectes d’aquests asteroides en la Terra o la Lluna, no ho és menys que l’impacte d’un d’ells en la península del Yucatán fa uns 66 milions d’anys provocà gairebé l’extinció de la vida en el planeta. Circumstància que, contemporàniament, vam experimentar mercès al revival del Juràssic i, com no podia ser d’una altra manera, dels dinosaures extingits a conseqüència seua.

En aquest context, els films “Deep Impact” (Mimi Leder, 1998) i “Armagedón” (Michael Bay, 1998) posen l’espectador en situació davant d’una hipotètica fi del planeta ocasionada per aeròlits, i, més recentment, un ufòleg tan conegut com J. J. Benítez –l’autor, entre d’altres novel·les de ciència ficció, de Caballo de Troya i de la sèrie documental “Planeta encantado”- no deixa de proclamar el 2027 com l’any de l’impacte de l’asteroide Gog, el qual podria acabar amb la vida en una part considerable de la Terra. Unes declaracions, perquè no, que podrien relacionar-se amb l’eixida a la llum de la seua última novel·la editada per Planeta com a campanya de promoció.

Tanmateix, aquests no són els únics testimonis de ficció d’un futur catastròfic que cal prevenir. Fa uns anys també s’alertava des de la NASA d’un altre aeròlit, Bennu, el qual impactaria en la superfície terrestre el 25 de setembre de 2135. En definitiva, i pel que ens interessa, la qüestió de fons és què hi ha de realitat o no en aquestes hipòtesis de les que tant es parla sovint, al remat de tot què hi ha de ciència i també de ficció. Sobretot quan, com deia, la missió DART mampresa el 23 de novembre proppassat té l’objectiu de provar si és possible desviar la direcció de Dimorphos, malgrat no representar cap perill real per al planeta.

La veritat siga dita, molts altres problemes urgents hi ha en la Terra perquè ens (pre)ocupem en excés de si la seua fi està pròxima o no exògenament, infinitat d’injustícies i situacions preocupants que resoldre –entre elles si la seua destrucció la generarem nosaltres mateixos, endògenament- haurien de fer-nos reflexionar com a espècie abans d’alçar la mirada a l’infinit en busca de respostes, solucions i maquinacions a les nostres pròpies misèries