Dones anònimes que també van fer història

Al llarg dels anys moltes han sigut les dones que han contribuït a fer a una societat més justa i igualitària. Algunes conegudes i moltes anònimes, però totes imprescindibles. Durant anys van ser invisibilitzades i ara la societat és conscient de la seua labor i importància.

Enguany des del periòdic El Meridiano hem volgut donar a conéixer eixes històries, anònimes en alguns casos, però que van ser crucials.

Manises

Els inicis de la ceràmica a Manises daten de 1238. Els atuells i els utensilis de cuina van donar pas, al llarg de segles, a peces ceràmiques d’utilitat, però també de gran bellesa. L’augment de fàbriques a Manises va ser exponencial i en 1668 l’economia local de Manises ja viu de l’agricultura i la indústria ceràmica fins a arribar a 1950, punt més àlgid de la ceràmica, on havien registrades més de 300 fàbriques.

En tot el procés d’evolució industrial i ceràmica de Manises, el paper de la dona va ser crucial, però també invisibilitzat. Elles van ser durant segles les encarregades de pintar les peces. Un paper imprescindible en el resultat final de les obres.

L’any passat l’Ajuntament de Manises va editar un llibre sobre el paper de la dona en la ceràmica. Una obra de Josep Pérez sota el títol “La dona en la indústria ceràmica de Manises”.

En ell explica la participació de la dona com a pintora en els obradors de ceràmica a Manises, les primeres referències es troben en la modificació del reglament del Gremi de Mestres d’Obra de Manises firmades el 14/10/1697, on parla de l’obligació dels mestres i viudes de maestros de pagar amb diners en efectiu (i no amb ceràmica) la llenya i altres materials necessaris per a la fabricació i, d’igual mode, a “les Pintores”.

La segona referència històrica va ser en 1712 on l’Ajuntament aprova l’«Acord de crear ‘arbitrio a prorra­teo’ entre els Mestres, treballadors i pintores”. “Es tracta”, explica el llibre, “d’una notícia de gran interés, perquè informa del tipus d’estructura productiva bàsica existent en les fàbriques de Manises, composta per tres estrats de col·lectius implicats: els mestres terrissaires, en la cúspide; altres treballadors, que podien tindre la categoria d’oficials o peons, i en la part baixa les pintores, dones de qualsevol edat i estat civil que es dedicaven a decorar la ceràmica”, explica el llibre.

Va ser a partir de l’última dècada del segle XIX que es fan més notoris els canvis en el sistema de producció, èxit fonamentat per la decoració pintada a càrrec de les dones, mentres que els homes es feien tasques que requerien de més esforç físic”, explica l’estudi d’investigació.

 


Imatges

L’auge de la fotografia va fer possible conéixer mitjançant les imatges com es treballa a les fàbriques. “Ens han permés conéixer un poc millor els espais i els sistemes de producció, encara que per desgràcia són molt més nombroses les fotografies que van captar a grups de treballadors homes”

Carmen Carpintero

Moltes han sigut les dones que al llarg dels segles han contribuït a fer que Manises es convertira en el que és hui: Ciutat Creativa de la Unesco. El seu treball en un segon pla va ser crucial per a posar en valor unes peces ceràmiques que van arribar a decorar fins a Palaus Reials.

Amb els anys, el paper de la dona va anar prenent el seu lloc, i Manises va comptar en 1936 amb la primera empresària de la ceràmica que no figurava com a viuda i exercia de ple dret en un moment històric i social gens fàcil. Ella va ser Carmen Carpintero (02/08/1913 – 04/01/2001).

“Filla major de Carmen Mora i José María Carpintero, el qual va ser alcalde de Manises durant la II República i al mateix temps un industrial dedicat a la fabricació de pastes ceràmiques, li va inculcar a la seua filla valors democràtics i d’igualtat a la seua primogènita i el que la va introduir en el seu negoci, perquè desitjava que la seua empresa tinguera continuïtat dins de l’entorn familiar”, en eixe context, continua el llibre “la mort del cap de família en 1936 va propiciar que Carmen Carpintero, amb 22 anys, s’encarregara de la direcció i gestió”

Carmen Carpintero no va ser la primera dona que va estar al capdavant d’una unitat de producció relacionada amb la ceràmica a Manises, “però sí la primera empresària de la qual es té notícia que va dur a terme una direcció integral de la fàbrica i l’única que ha entrat en l’imaginari col·lectiu contemporani pel seu caràcter emprenedor i els seus assoliments, tant en la gestió familiar com en l’empresarial, en superar les inicials dificultats i les que van arribar durant la Guerra Civil i les seues dures seqüeles”.

Durant anys va viatjar oferint els seus productes i també va apostar per la investigació de nous sistemes de maquinària de producció. A més, en un món de negocis majoritàriament masculí va ser cofundadora de la Societat Espanyola de Ceràmica i Vidre situada a Madrid i va ser l’única dona de la Junta.

Va ser una dona amb una gran visió empresarial. Gràcies a la seua gran dedicació va aconseguir augmentar el negoci familiar i en 1972 la seua empresa es va fusionar amb l’empresa de pastes ceràmiques de Rafael Vila, de Quart de Poblet, per a formar VICAR, S. a., empresa que en l’actualitat continua en actiu i amb gran nivell de producció.

La història de Carmen al costat de la de moltes dones van ser també determinants per a la construcció d’una societat més justa i igualitària.