EL MELIC DEL MÓN
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
De no governar Sánchez en coalició -per cert, un líder al que no pot insultar-se més, ni vilipendiar, ni maleir, ni odiar amb tanta sanya-, no cap dubte que governarà la dupla PP-VOX, formacions de les que prové l’allau de desqualificacions impresentables al president de l’estat en funcions. Eixe mateix que ens representa a tots i que, dic jo, algun encert haurà tingut en els darrers anys en benefici del comú.
La dreta irredempta i ultramuntana filla encara de l’absolutisme més recalcitrant, la que tritura sense compassió ni complexos els seus a la manera com ho mostra impertèrrita l’obra ‘Saturn devorant el seu fill’ de Goya, al Prado [vegeu la imatge de capçalera], necessita més carnassa que la pròpia i practica un autèntic canibalisme dialèctic que no té límit, atiat, per si no fos prou, per una extrema dreta embogida i borratxa de venjança i de sang. Diguem-ho clarament i d’una vegada per totes. De sang. No s’entén d’una altra manera l’amenaça que circula per les xarxes sobre la pròpia integritat física de l’autor de Manual de resistencia (2019).
Som conscients com mai, almenys des del colp d’estat de 1981, que ens juguem molt aquests dies de turbulències inimaginables, d’aquelarres i violències a flor de pell a punt d’esclatar del tot. El dilema és ben clar: passat o present, la caverna o explorar nous camins d’enteniment. No hi ha terme mig. Sobretot, quan la dreta d’Aznar amb el “Váyase señor González” repetit fins l’extenuació va eixir triomfant; la de Rajoy seguí insultant greument Rodríguez Zapatero fins que el tombaren i, ara per ara, no deixen de calumniar Sánchez fins amenaçar la seua persona. Una autèntica deriva democràtica a què contribueixen decisivament alguns expresidents del govern i també alguns dels mitjans de comunicació més (o no tant) poderosos, que, lluny de contribuir a calmar els ànims i informar objectivament, no deixen d’engrandir l’incendi.
Tothom sap de la impopularitat de l’amnistia i de les nombroses prerrogatives que Junts, ERC, PNB, EH-Bildu, CC… demanen perquè hi haja investidura (ja veurem si legislatura curta, mitja o llarga, ja veurem), però, de no haver-la, l’opció és únicament dreta extrema+extrema dreta. No hi ha escapatòria possible. I ja sabem com se les gasten els populars, ancorats en el segle XIX, i els feixistes, melancòlics dels terços, la guerra civil, el nazisme o el franquisme. Tots dos, tornant al món de l’art, i a Goya en particular, retratats indistintament en ‘Duel a garrotades’ o ‘’Baralla de gats’, ambdues al Prado madrileny també [vegeu les imatges següents]. Que és com dir, l’Espanya negra d’aquell temps llunyà rediviva en ple segle XXI.
No anem a enganyar-nos, l’amnistia a vora 400 encausats catalans pel Procés entre 2012 i 2017, si és que finalment qualla, no és plat de gust per a la immensa majoria de la població espanyola, com abans fou l’indult a part de la plana major inspiradora d’aquell moment evitable, però si no es prenen solucions dialogades ambicioses que contribuisquen amb decisió a dotar de normalitat les relacions Madrid-Barcelona i se continua incidint en culpabilitzar només a una de les parts (ningú sembla qüestionar, posem per cas, la vergonyosa campanya anticatalana instigada en temps de Rajoy al llarg i ample de l’estat, amb l’únic objectiu de domiciliar-se a La Moncloa a corre-cuita), se corre el risc de prorrogar i agreujar sine die un conflicte evitable com aquest.
Com tots sabem, el melic del món es troba a hores d’ara a Madrid, i no pel que representa Sánchez precisament, si no perquè s’han apropiat d’ell inopinadament –com a símbol de l’estat- personatges com Ayuso, Almeida, Feijóo, Aznar i Abascal amb missatges vertaderament apocalíptics, extemporanis i, tampoc no ho oblidem, incitar en alguns casos a la rebel·lió de les institucions contra la legalitat democràtica vigent sancionada per la Constitució.