ENCARA QUE EL MÓN S’ACABE, SEGUIM BALAFIANT COM MAI ABANS

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

​Malgrat que no estem per la labor, caldria reconéixer –almenys això- que en les societats occidentals plenament desenvolupades el nivell de vida és avui prou més elevat que les necessitats reals a cobrir a diari. Tant, que allò material i en abundància està a l’abast de milers de milions d’habitants com –en termes generals- mai abans ho havia estat, fins el punt de consumir molt per damunt de com s’havia fet per cap generació anterior. Un fenomen que va estendre’s des de l’equador de la passada centúria i segueix in crescendo, giarebé exponencialment, fins ara mateix. Quasi ningú que estiga per la cinquantena, i d’ací en avant, està en condicions de dir el contrari sent sincers. No fa falta ser milionaris per a dotar-se de luxes que ni tan sols en la ficció somiaren els nostres pares, avis i així retrocedir en el temps infinitament. Un temps de bonança material indefinida que –curiosament- tampoc ens aporta l’assossec ni la felicitat que proporciona tindre allò veritablement imprescindible cobert amb excreix.

​En els nostres dies, qualsevol de certa edat –com aquell que diu- disposa d’un o més habitatges, d’un o més vehicles, ha viatjat i fins i tot disposa d’un compte corrent sanejat que es nodreix de les rendes del treball, d’una prejubilació, pensió i/o d’altres ingressos paral·lels. Quelcom que té les seues arrels en aquell desarrollismefranquista, el qual facilità que els nostres avantpassats més recents estalviaren i invertiren ací o a l’estranger sense malbaratar cap dels cèntims que el seu esforç i perseverança els permetia acumular. En altres paraules, una bona part del benestar d’ara té les seues bases en les generacions que patiren la (post)guerra, treballaren durament i no malgastaren pensant en un futur millor per a les seues famílies. Generacions que patiren a base de bé i que valoraven el que costa guanyar una posició, que és com dir l’estabilitat que anhelaven després de tanta injustícia i misèria.

​Ara tenim de tot i massa, tant que ens sobra, tanmateix en volem més, millor i més ràpid a pesar que el desig compulsiu ens fa oblidar amb freqüència d’on provenim i, sobretot, cap on anem. Al capdavall, per a mantenir i incrementar aquest nivell de renda i consum tan desaforat algú ha de ressentir-se: una naturalesa esquimada objecte de depredació constant, si més no salvatge. No fa falta anar a l’Amazònia, a les selves tropicals asiàtiques o a l’Àfrica subsahariana per adonar-nos del monumental desgavell permés i consentit, és suficient amb passejar-se pel paisatge que ens envolta, eixe més pròxim: platja, secà i muntanya, per certificar els canvis superlatius des de fa mig segle ençà.

​Convertírem el secà i la muntanya en inopinades sucursals residencials, transformàrem també el secà en regadiu i les terres de marjal en llocs intensamnt urbanitzats on passar l’estiu vora platja, a prop de la mar. Que és com dir que transformàrem decisivament un ecosistema interelacionat des de temps immemorials en llocs dissenyats a mesura humana i de la seua ambició per servir-se de la natura, un patrimoni sense amo. El pitjor de tot és que ningú no es salva del despropòsit, tothom, d’una manera o una altra, som responsables d’una destrossa irreparable a hores d’ara.

​Conscienciats del que suposa l’agressió constant (sempre els hi haurà que ho neguen, com sant Pere negà a Crist), seguim balafiant a mans plenes i ningú, per ecologista que es considere, no ens deslliurem del desastre. Que no hi ha aigua dolça, piscines plenes i a regar jardins de xespa ben verds, no reutilitzar l’aigua dels aires acondicionats, malgastar la potable des de la dutxa o la cisterna. Que l’agricultura extensiva i intensiva no és suficient per al consum, a importar-ho des d’on calga o a roturar terres encara verges perquè tot l’any gaudim de toti en abundància. Que les deixalles de tota mena i condició siguen directament proporcionals al consumisme voraç, per a això estan els contenidors tant d’elles com de les nostres brutes consciències. Que cal viatjar on faça falta, tones i més tones de CO2 vesades de bell nou a l’atmòsferaque el cel segueix blau com sempre. Que… Els sona la música? Repetitiva, veritat?

​Aquest estiu es tornen a batre rècords: de turisme, d’ocupació, de consum, d’ingressos, de beneficis… Algú es pregunta a costa de què en el seu sa judici. Carpe diem, que demà déu proveirà. I així seguim redolant, sent una mica reflexius, cap a un forat negre sense fons que un dia ens engolirà esclaus de les nostres pròpies contradiccions covades en la creença d’una superioritat tan vana com fictícia, entre d’altres raons perquè som totalment prescindibles com a espècie, Una més de tantes que, després d’existir, va desaparèixer del planeta quedant petrificada entre estrats.

​