LA POLS I EL LLOT

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Hereus d’una llei del Patrimoni cultural de 1998, retocada substancialment en 2007, per tant, promoguda i, alhora, reformada per governs conservadors -tan atents a l’impacte econòmic neoliberal de qualsevol de les seues decisions-, gairebé totes les restauracions (de relleu com altres de menors) des d’aleshores ençà són filles o esclaves del seu articulat. Per a bé o mal, aquestes són encara les regles de joc que cal aplicar quan s’intervé en un BIC o en obres mobles, sobretot des de la creació de la Fundació La Llum de les Imatges en 1999 que tant beneficià a l’Església catòlica casolana. Quinze anys de restauracions a ritme frenètic que, abans de la seua extinció, va ser inclús guardonada amb el premi Europa Nostra (2009).

Una aposta per la restauració sistemàtica de béns (im)mobles de caire religiós -que començà al cap i casal en 1999 i finalitzà en 2014 a Vinaròs, Benicarló, Culla i Catí-, i la seua posterior exhibició i visita per milers de valencians o forans (diuen que més de 3.500.000). Segons les dades que proporcionà la fundació extinta, hi participaren directament en aquest procés de recuperació patrimonial: 159 arquitectes i enginyers, 929 restauradors, més de 500 historiadors i historiadors de l’art i 42 arqueòlegs. Invertint un total de més de 93 milions d’euros en la restauració, investigació i difusió de 2.680 béns mobles i immobles d’un total de 110 localitats.

No cap dubte que a l’ombra d’aquella normativa primigènia, basada al seu torn en la de caràcter estatal de 1985, va nàixer la fundació esmentada i, en conseqüència, un programa d’actuacions que afectaven molts dels principals edificis de les quatre diòcesis arrelades al País Valencià: València, Sogorb-Castelló, Oriola-Alacant i Tortosa, així com a nombroses peces arqueològiques i obres d’art en forma de frescos, taules, llenços, escultures, teixits, frontals, orfebreria, miniatures…

Quinze anys dèiem que frenètics que, com veiem, han deixat també les seues víctimes, les quals van apareixent a mesura que passen els anys i aquelles intervencions, rutilants en el seu moment, comencen a presentar diverses problemàtiques, doncs la pressa no casa bé amb la qualitat. Circumstància a què ens hem referit des de fa decennis i de manera pública, però que sembla que ara assoleix dimensions de titular periodístic, com una mena de punta d’iceberg, en els malmesos frescos tant de la Basílica dels Desemparats com en els de la Seu [vegeu la imatge de capçalera, CAD]. Treballs en què participaren Ignacio Bosch i Salvador Vila, respectivament, com a arquitectes, i restauradors com Pilar Roig, Carmen Pérez, Javier Català i altres més de la Facultat de Belles Arts de la UPV.

Obres de pressupost més que milionari, posades reiteradament com a exemples excelsos d’intervenció patrimonial que ara, mira per on, s’han convertit en l’ull de l’huracà a pesar de la mediació pacificadora de monsenyor Benavent perquè la sang no arribe al riu. En realitat, un desficaci que n’amaga d’altres per vindre, només és cosa de temps.

Caldria també fer una ullada, per entendre com cal aquest monumental despropòsit, als titulats de la Conselleria competent -Educació, Cultura, Ciència i Esport: Francisco Camps, Esteban González Pons, Alejandro Font de Mora, Trinidad Miró, José Císcar, Dolores Johnson o María José Català; als seus successius secretaris i direccions generals de cultura i patrimoni, on sense massa esforç trobarem una mica de tot: des de l’esmentada Carmen Pérez, Consuelo Císcar, Enric Esteve, Manuel Muñoz Ibáñez o David Serra fins a Paz Olmos, entre d’altres. En realitat, tota una constel·lació de polítics o de gestors, segons es tracte, la major part dels quals han posat a l’autonomia als peus dels cavalls durant lustres o segueixen fent-ho des dels actuals càrrecs que ostenten. Tal com els MH que confiaren en ells, com Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, el propi Camps o Alberto Fabra, dels quals millor no afegir més del que ja se sap.

Que, ara mateix, dues associacions d’esperit cívic com la Societat Valenciana d’Història de l’Art (amb per Joan J. Gavara al capdavant) i el Círculo por la Defensa y Difusión del Patrimonio (presidida per César Guardeño) hagen posat el crit al cel i els mitjans de comunicació s’hagen fet ressò no deixen de ser dos petits exemples –per importants que siguen- de l’iceberg que s’amaga al davall i que troba una de les explicacions en una llei i la seua redefinició, però també en uns determinats polítics i uns gestors concrets, així com en alguns dels professionals que intervingueren decisivament tant en la Basílica com en la Seu. Els responsables últims del desgavell, al remat de tot.

Una altra qüestió és la importància que realment te el patrimoni cultural per a la resta de polítics i gestors culturals àulics des de fa dos legislatures o avui mateix sense anar més lluny. No massa o gens ni miqueta, que eixe és el problema de fons que s’afegeix al que hem procurat descriure succintament: la pols i e