LA SEGURETAT DELS MUSEUS

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Des que el fenomen col·leccionista als estats contemporanis derivà en la necessitat de crear museus d’art i, paral·lelament, d’altres manifestacions culturals, aquests espais no han deixat de créixer quantitativament i qualitativa tant en l’esfera pública com en la privada. Un fet que parla, sens dubte, de la maduresa de les societats que els acullen i potencien impulsades per la consciència històrica i artística de què són portadors.

Espais culturals primmirats, al capdavall, que segueixen atresorant les baules que conformen la cadena genealògica que ens uneix als nostres avantpassats indefectiblement. Tanmateix, a diferència d’altres espais protegits, com per exemple el natural i paisatgístic pel seu valor ecològic i autenticitat, en què determinats factors inherents al progrés i la tecnologia els posen a prova diàriament sense que el comú se n’adone –tret dels incendis, posem per cas-, els museus d’art conformen un altre tipus d’ecosistema entre natural i antropitzat que també presenta reptes de conservació i restauració perquè la vida de les obres no perda qualitat i, alhora, les seues respectives vides s’hi allarguen com a testimonis d’un passat, més o menys llunyà.

Nogensmenys, als museus esdevé com als espais naturals adés esmentats: mai en són prou les atencions que l’Administració hi dedica, com tampoc els mitjans econòmics i humans. Una cosa és disposar d’ells, tindre-los vaja, i una altra ben diferent és atendre’ls com cal. Un dèficit que, en els actuals temps, segueix palesant certa manca de sensibilitat per part dels poders públics, capficats en altres qüestions com les relatives a l’economia i les seues derivades.

I és que, efectivament, ni la cultura és una prioritat ni fins ara tampoc el medi natural, encara que València acaba d’estar designada Capital Verda Europea 2024. Botons de mostra que segueixen demostrant que encara hi ha molt que fer perquè els museus i el mediambient, entre d’altres més, siguen una prioritat més enllà de llocs comuns en boca de tothom dels que sentir-se orgullós perquè se’ls atén com toca.

L’atac directe a tots dos, mitjançant l’agressió a les seus obres –com darrerament comprovem atordits- i botant foc al bosc –com, dissortadament, estem habituats a patir- denoten alguna cosa més que pur vandalisme propiciat per ments desequilibrades. Són prova fefaent que qui més grossa la fa més publicitat ocasiona depenent de les dimensions de la maldat i la seua finalitat. I és que hi ha moltes maneres de protestar i cridar l’atenció, però cap potser més efectiva a aquests efectes que atemptar contra un Monet, un Van Gogh o qualsevol obra d’un altre artista en museus arxiconeguts, o cremar milers d’hectàrees en qualsevol dels pulmons verds de la geografia.

El fet és fer mal a l’obra d’art o a determinat ecosistema pels motius que siguen, sense reflexionar que eixe immens patrimoni, més enllà d’on es conserve, és de tothom, de la humanitat sencera sense exclusió. Per la qual cosa, em sembla de difícil resolució el problema suscitat, com també com evitar-lo o, si més no, minimitzar-lo al màxim. Els museus no poden ser cambres de seguretat, disposar d’un exèrcit de vigilants i controls pertot arreu com si foren bancs o aeroports. Perdrien una gran part de l’encant i evitarien el diàleg entre el visitant i l’obra artística, cosa que en alguns museus ja hi passa.

No obstant això, l’Administració sempre pot fer més del que fa –com dèiem- per allò de dotar aquests espais culturals del personal i els mitjans necessaris, sobretot en un apartat fonamental com és el de la didàctica, tan menystinguda sovint i tan eficaç per a evitar que joves idealistes confonguen cridar l’atenció sobre un tema candent, per important que siga, amb fer malbé gratuïtament per la seua dimensió mediàtica.

Els joves han d’educar-se en el respecte, potser la paraula clau de què molts parlen  a tota hora però que no solen posar en pràctica sovint. Sense respecte no hi ha convivència, no hi ha natura, no hi ha pòsit cultural que connecte el present continu al pretèrit. No hi ha esperança en un món millor per molta seguretat que hi haja.