LA VALÈNCIA (IN)CONFORMISTA?
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
A mesura que s’acosten les eleccions, sempre l’hora de la veritat per als polítics, la necessitat d’acabar de convèncer als seus conciutadans els condueix a sorprendre’ls amb determinades accions ben visibles i cridaneres alhora. Entre elles, la cultura, l’esport i la festa són algunes de les predilectes per allò de la seua popularitat.
En eixes estem a hores d’ara, amb l’antelació suficient per rendibilitzar l’esforç i intentar consolidar el vot fidel tant com atraure el de l’indecís. En fi, res nou i tot previsible perquè així ha estat decidit piramidalment, que és com dir de dalt a baix.
L’estranya dèria per Sorolla sempre rediviu, l’obscura adquisició per invisible de la Col·lecció Lladró, el rescat d’última hora de ‘Bombas Gens’, els tràmits iniciats per a declarar BIC el València CF i el Llevant UE o la protecció in extremis dels ‘Bous al carrer’ són algunes de les píndoles amb què s’han despenjat les nostres autoritats autonòmiques i municipals, per allò de culminar com cal la mascletada que han suposat els darrers quatre anys de gestió pública.
Ben mirat, una cascada de decisions que, com la traca final, pretén deixar atordida a l’audiència que, bocabadada, no acaba de digerir un glop quan li n’esperen uns quants més d’alta graduació, inopinadament vaja.
Vist el panorama etílic, metafòricament parlant, es corre el risc de borratxera imminent i arribar a pensar, fins i tot, que no hi ha gaire diferència entre els Botànics i les dues dècades triomfants del PPCV. Si analitzem les grandeses d’aquests darrers i només les dalt esmentades dels primers comprovarem tots plegats que no hi ha diferència i, si la hi ha, és tan sols de detall.
Sorolla s’ha convertit en el tòtem ideal per a reivindicar, més que a un gran pintor, a una personalitat que encarna una determinada valencianitat ancorada fa un segle, a més d’una visió d’Espanya petrificada en el costumisme de temps d’Alfons XIII. Des de la inauguració de l’IVAM, el pintor valencià sempre ha esdevingut el reclam perfecte per atraure als valencians cíclicament amb l’aquiescència de la madrilenya Casa Museo Sorolla, des d’on es gestiona el seu llegat artístic (no sé si també ideològic) i el permís interessat de la Hispanic Society of America (doncs, el trasllat i la restauració dels seus magnífics llenços fou satisfeta íntegrament per la difunta Bancaixa, amb els diners dels seus abnegats clients i impositors).
Durant el curt període que el Museo Lladró va romandre a la ‘Ciudad de la Porcelana’ de Tavernes Blanques, la seua deliciosa col·lecció d’art no va respondre segurament a les expectatives dels seus impulsors. Fins el punt de, a pesar de ser declarada col·lecció museogràfica per la conselleria competent en un període on la coneguda firma no passava pel seu millor moment, ser embalada i transportada a un magatzem situat a Torrejón de Ardoz. Allà va romandre en la foscor més absoluta fins que, sobtadament, veié la llum en ser venuda a la Generalitat. Diners públics –i molts- que han fet possible el seu retorn on mai no hagué d’eixir, encara que ara s’utilitze a conveniència de part i propaganda políticaabans d’ingressar al Museu de Belles Arts.
El rescat de ‘Bombas Gens’ comportarà que la gestió pública dels museus assumisca no sé si un tant a contrapèl un llegat, també de procedència privada, que nasqué amb altres objectius quan s’inaugurà aquell espai fa només uns anys. La barreja de gestors i responsables que estan o han estat vinculats també a l’IVAM i la qualitat de la col·lecció –segons diuen alguns entesos- sembla que acabaran per fer-ho possible, suposem que en benefici de l’art contemporani casolà i, com és habitual, a càrrec de les sofrides arques públiques, sempre atentes en apagar incendis aliens.
De la intervenció pública en els afers econòmics de clubs esportius d’índole privada, per estimats que siguen, creia que ja teníem prou amb les decisions d’executius passats de trist record quan, sobtadament, l’Ajuntament de València està per la labor d’elevar a Bé d’Interés Cultural als dos equips centenaris més representatius del cap i casal, amb l’excusa peregrina de protegir-los/blindar-losde les sarpes dels seus amos presents i futurs, com és el cas de Peter Lim i Meriton pel que fa al VCF. Qui dona més?
Per últim, que la Generalitat –després de dubtar-ho- s’haja fet avant en facilitar l’assegurança preceptiva als ‘Bous al carrer’ no cap dubte que suposa un recolzament implícit als festejos taurins a les vies públiques dels nostres pobles. Actitud que contrasta amb la valentia d’alguns ajuntaments en desautoritzar-los i, més encara,amb la voluntat –deixem-ho ací- de Compromís per entrebancar-los fa vuit anys.
Al capdavall, un retrat eloqüent i en alta definició dels polítics valencians en estat pur, ¿una panoràmica també d’eixa València conformista, conservadora i ancorada en les antípodes que no deixa de sorprendre’ns en ple segle XXI?