MAL PERDRE

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

​Vivim dies propicis a la tribulació, d’emocions fortes i contrastades, originats des de la pròpia Transició i el reconeixement manifest d’uns territoris sobre d’altres en el sistema autonòmic que s’obria camí en aquell moment. Així quedà establert fa quatre dècades i així seguim a hores d’ara, per la qual cosa no ha d’estranyar ningú que, mentre que hi ha hagut sintonia entre un partit polític estatal i uns altres de caire nacionalista, la governabilitat ha estat possible. Progressistes i conservadors, alternativament, han pogut realitzar les seues polítiques des de Madrid i els seus socis de legislatura també en les seues respectives autonomies a canvi, és clar, de contraprestacions via cessions.

​Un panorama en què la resta de ciutadans de l’estat hem assistit fins ara mateix com a convidats de pedra en no disposar de mecanismes anàlegs en forma de partits polítics homologables als de bascos i catalans, posem per cas. Sempre que el bipartidisme no aconseguira majoria absoluta, és clar.

​Dreta i esquerra han pactat amb qui els ha fet falta en cas de necessitat per a dotar d’estabilitat la legislatura. Ni els uns ni els altres han tingut complexos en fer-ho amb formacions allunyades als seus idearis. Bona prova d’això ho representen el PNB com l’extinta Convergència i Unió (ara Junts), com tampoc ERC o, inclús, formacions amb menor pes específic com Coalició Canària. La qüestió era pactar per a governar d’una manera estable i sense esglais.

​González, Aznar, Rodríguez Zapatero, Rajoy i ara Sánchez ho han fet o segueixen fent-ho en contextos ben diferents. ¿Per què els dos primers, però, critiquen desaforadament el darrer per seguir els seus passos en un panorama molt més complex que el que aquells van viure? Perquè tenen la sensació, o la certesa ves a saber, que amb governs de coalició (al remat la fórmula que marca la política en l’actualitat) es corre el risc de cedir massa davant dels nacionalistes, en aquest cas els catalans que van promoure els actes de 2017. El Procés, com s’anomena, que feu que la major part dels seus promotors foren jutjats, quan encara molts altres de secundaris estanpendents de judici, mentre uns quants –com el propi Puigdemont- fugiren. Sobretot des que el famós pròfug es convertí el proppassat 23-J, de forma democràtica, en puntal decisori en la futura governabilitat de l’estat.

​Si el resultat de les urnes dicta la voluntat sobirana de la ciutadania, i el PP, com a guanyador de les eleccions, no ha estat capaç de formar govern, ¿quin problema hi ha que el PSOE-Sumar ho intenten? Blanc i en botella: no només intervé un dels grans partits polítics si no més actors secundaris necessaris i es dialoga/pacta amb un presumpte delinqüent com a màxim representant del partit legal decisiu.

​Tanmateix, cal posar el retrovisor i mirar cap enrere per a avaluar l’origen d’una bona part del llot parlamentari actual. Cap dels expresidents del govern esmentats es deslliura, cap d’ells. A títol d’exemple, recorden quan Rodríguez Zapatero –sent encara candidat a la presidència del govern- recolzà la reforma de l’estatut català que tombà posteriorment el Tribunal Constitucional, o quan Rajoy –en aquest mateix context- replegava signatures arreu l’estat contra l’esmentat estatut, atiant el foc del nacionalisme.

​Si a tot això hi afegim la més recent irrupció virulenta de VOX i la radicalització del discurs del PP provocada pel seu mal perdre, amb la convocatòria afegida de manifestacions de repulsa amb el lema central de la inconstitucionalitat del pacte, el missatge és el que des de fa setmanes veiem in crescendo: el qüestionamentinteressat de l’estat de dret a canvi de governar.

​El pacte, més enllà de propiciar la investidura del candidat Sánchez, veurem quin recorregut te, la seua viabilitat o l’encaix constitucional i si és suficient garantia per a l’estabilitat del futur govern. Les quals coses poden conduir, no en cap dubte, a una legislatura probablement més curta que llarga farcida d’entrebancs i un ambient parlamentari força millorable, més encara del que fins el moment s’ha donat en la cambra baixa.

Si és curta, l’esquerra pagarà cara la gosadia en les urnes, mentre que la dreta podrà governar –tal com ja fa en nombroses autonomies- amb VOX. Un atzucac posposat potser per un temps quan molts elucubrem que, de tornar a ser convocats a les urnes aviat, eixa serà la nova coalició que governarà Espanya. Que la legislatura siga llarga és tota una incògnita atesos els fronts legals oberts, que el nou govern i els seus socis hauran de transitar per primera vegada, sense comptar amb les cessions habituals pactades a banda.

​Resumidament, la protesta ciutadana als carrers és lícita i saludable si s’encara de forma pacífica i reivindicativa, com una mena de contrapès cívic al poder establert, però mai no pot substituir ni tan sols pretendre-ho el resultat d’unes eleccions democràtiques en un estat de dret, encara que no agraden els resultats ni amb qui o com es pacta la formació de govern.