PÈRDUES
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Moltes són les pèrdues que diàriament es produeixen, tantes que els cementeris arrebossen d’habitants dormint el somni etern, on no hi ha crisi, ni guerra, ni fam, només silenci i quietud lluny de les cavil·lacions dels vius que, sovint perduts en les nostres pròpies insatisfaccions, deambulem a la recerca d’un impossible. La vida és curta i més encara si es perd en banalitats.
Escric açò un tant acovardit pel que ha suposat el traspàs d’Isabel II i les commemoracions inacabables que semblen no tenir fi per a goig dels mitjans de comunicació, molt en particular de les televisions. Tot és pompa a propòsit de la mort i calculats cerimonials per deixar constància de la grandesa de la monarquia britànica, amb tres punts d’atenció prioritària a hores d’ara: Balmoral, Edimburg (Escòcia) i Londres (Anglaterra), remarcant la vinculació afectiva de la difunta als escocesos com també els seus llaços de pertinença al Regne Unit, sobretot quan s’hi aveïnen temps menys feliços institucionalment.
Sobtadament, el traspàs de Javier Marías alhora que es celebrava la Diada i recordava l’11-S m’ha fet reflexionar sobre la pèrdua d’un excel·lent escriptor i columnista en la maduresa de la seua creativitat. Setanta anys pense que ha de ser una edat quasi perfecta per a escriure des de la talaia de la clarividència i sense peatges que satisfer. Segurament, el que Marías hagué d’experimentar fins a l’aparició de la seua malaltia i el seu sobtat òbit.
No vaig a parlar de la seua obra ni de les seues novel·les, més bé de la imatge que d’ell tinc com a lector de les seues columnes dominicals en El País Semanal. Al capdavall, una activitat que també practique com una mena de prolongació de la meua faceta de ciutadà de a peu. Deia Marías en una entrevista fa uns mesos que escrivia les seues col·laboracions periodístiques motivat per determinats fets que li cridaven l’atenció i que ho feia, sovint críticament, per si la seua forma de veure les coses li podia servir a algú per a pensar d’una altra manera de com ho feia fins llavors. No perquè ell tingués la resposta exacta o la veritat absoluta, si no perquè d’alguna forma es sentia útil, a pesar que també rebia respostes negatives d’alguns dels seus lectors, que ell respectava. Fins i tot, acceptava que les seues opinions feren pensar algú que era un perfecte imbècil.
Marías li dedicà a la premsa vora trenta anys de la seua vida, dinou en El País i altres vuit o nou en altres diaris i, només en el rotatiu madrileny, escrigué més de nou-centes col·laboracions en aquest sentit, que Alfaguara, la seua editorial de capçalera, va recopilant de tant en tant amb la intenció de recollir un pensament dispers en un material tan efímer com fungible. Una activitat que segueix sent necessària en la nostra societat i que perd a un dels seus mites contemporanis tant per la seua qualitat com per la difusió que assoliren els seus pensaments.
Tot i això, amb la mort de l’escriptor madrileny no tot està perdut, afortunadament en queden molts d’articulistes en aquest país (alguns tan bons o més que el propi Marías) que, en castellà, català, gallec eusquera…, seguim dient la nostra, unes vegades molt encertats, d’altres no tant, però sempre pensant que estem oferint un servei públic en exposar-nos, en especial quan ho fem sense cap contrapartida econòmica, amb plena llibertat d’expressió, independència i la consciència tranquil·la. Es possible que una majoria no tinguem mai la transcendència de l’escriptor tristament finat –multipremiat i habitual en les quinieles del Nobel-, potser tampoc la seua lucidesa ni qualitat en la prosa, la qual cosa no esdevé cap demèrit, més bé un espill en què reflectir-nos.