Qatar, la Unió Europea i Espanya

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Anit, Messi fou coronat com a millor jugador del món, per si a algú li quedava algun dubte començant pel seu propi país. Les comparacions són odioses, clar està, però, amb tots els respectes i dins del terreny de joc, Maradona fou un jugador genial no el més excel·lent de tots.

Tanmateix, després de la celebració d’un mundial atípic en un país tan menut com exòtic que mai no hagués esdevingut seu de no ser per l’excedent energètic que genera, els milers de milions que ingressa per això mateix i els ardids emprats pels seus polítics per fer-se un lloc recognoscible al món. Per si no hi havia prova suficient de tot açò i del nul respecte als drets humans al seu territori, conegut i constrastat per tothom, l’escàndol per corrupció que acaba d’esclatar al cor de la UE a Brussel·les parla ben a les clares del que són capaços els seus líders. Aquells que, precisament, foren rebuts al Palau d’Orient i al Congrés amb les gales de les grans ocasions.

Poc importà llavors que tot açò es sabés si del que es tractava era de beneficiar-se dels seus petrodòlars en forma de gas i altres energies fòssils contaminants, tenint com a teló de fons la invasió russa d’Ucraïna. Al capdavall, com acaba de succeir amb el mundial, les nostres autoritats es taparen el nas i es benaren els ulls, tal qual els grans mitjans de comunicació, sempre atents amb la bicoca de l’opulent per sobre de la informació veraç, contrastada, independent, objectiva i quan cal.

Per contra de la selecció argentina, amb Messi com a líder indiscutible i Scaloni com a humil director d’orquestra, l’espanyola féu aviat les maletes en quedar-se a mitjan camí i, amb ella, bona part dels periodistes que només feien que lloar-la, riure-li les gràcies a Luis Enrique i les seues ocurrències per a, tot seguit, criticar-los a tots plegats per la pobra imatge donada al campionat.

Els argentins oblidaran durant una setmana, o qui sap si més, el catastròfic estat de les seues finances, de la seua política i dels que la representen des de fa dècades mentre que els seus jugadors, pertanyents a clubs europeus en la seua majoria, seguiran guanyant-se molt bé la vida (Messi, el primer de tots, quasi de forma obscena). Tot un dilema que fa què pensar en el poder dissuasori (molts diuen que narcòtic) que el futbol té en determinades societats. Quelcom semblant va esdevenir al nostre país el juliol de 2010, una mena de catarsi col·lectiva, sense anar més lluny, o a Alemanys o França darrerament.

Mentre Qatar s’ha presentat al món com ha desitjat, la FIFA ho ha auspiciat i permés i la UE ho pateix a hores d’ara en carns pròpies a base de bé, a Espanya –on vam posar-los la catifa roja als qatarins, com s’ha dit- la crispació assoleix quotes preocupants amb el pols que el poder judicial manté amb el legislatiu per a sorpresa del govern de coalició i l’aldarull sempre interessat en clau interna de l’oposició en bloc (ni més ni menys que la foto de Colón en acció). Un panorama desquiciant que segueix polaritzant i tensant la corda de la democràcia fins extrems que fan que pensar.

Caldrà recordar als desmemoriats i interessats en donar-li les voltes a les coses sense necessitat que el govern de Sánchez –caiga bé o mal el president i les seues polítiques- és tan legítim com els anteriors hi haguts a Espanya, que cal celebrar que antigues formacions antidemocràtiques per fi ho siguen acceptant les regles de la democràcia, tant com les que sempre ho han sigut però no renuncien al seu socialisme, republicanisme i nacionalisme fundacionals.

Més anormal em sembla veure com formacions democràtiques com el PP qüestionen tots i cadascun dels governs socialistes atacant sense pietat als seus líders, posant-los pals en les rodes i, fins i tot, acusant-los d’actuar dictatorialment, per no esmentar les delicadeses que els dediquen a diari a formacions com Podemos, Bildu, Esquerra Republicana… Tant com els seus fills bords que, en la seua forma de pensar i actuar, són exactament la mateixa cosa: Ciudadanos i VOX. Dos grups que, lluny d’ajudar a construir, s’enroquen en l’insult recurrent i el despreci a la soberania popular.

Sánchez, qui ja ha tret endavant tres pressupostos en condicions gairebé extremes, que ha capejat com bonament ha sabut o pogut situacions límits –algunes de les quals mai vistes-, pot ser s’equivoque en alguna o algunes lleis, potser que això mateix cause preocupació en part de l’electorat, potser en definitiva moltes coses diverses alhora, però acusar-lo d’il·legimitat és calumniar-lo a ell i al nostre sistema constitucional, per millorable que siga. És, senzillament, mentir i fer-ho amb premeditació i traïdoria. No diguem manifesta deslleialtat.

Messi és el millor jugador del món, Qatar no respecta els drets humans i Espanya és un estat social i democràtic de dret. Crec que la cosa resta clara avui, sense anar més lluny. A bon entenedor, poques paraules són suficients.