Quan l’art es coneix i valora pel preu

Article d’ Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Aquests darrers dies hem vist com els mitjans de comunicació casolans s‘han fet ressò de l’adquisició pel Museu del Louvre d’una taula bifaç atribuïda a Joan Reixac per una quantitat certament considerable que ronda els dos milions d’euros. Una obra, per una altra banda, menor en l’extensa producció del prolífic pintor català i el seu taller al regne de València durant mig segle (l’anomenat d’or). Sense anar més lluny, el Museu de Belles Arts del cap i casal, el Museu Catedralici de Sogorb i el Museu de Col·legiata de Xàtiva conserven i mostren als seus pocs visitants una bona col·lecció d’obres de l’esmentat pintor, molt superiors en ambició i maduresa a la modesta pintura parisenca. Pintures que, a no ser per la difusió de la noticia, ací quasi ningú repara en visitar tret dels especialistes en la matèria i els coneixedors del nostre ric tresor artístic.

Sempre s‘ha dit, convertint-se l’afirmació en un tòpic, allò de ‘València, terra d’artistes’, afegiríem que de flors, música i festa encara que ara no vénen al cas ni les unes ni tampoc les altres; una asserció encunyada durant la renaixença que, amb certa perspectiva històrica, no ha beneficiat molt els valencians per vertadera que puga ser. València ha tingut de sempre excel·lents creadors plàstics i arquitectes, la qual cosa no vol dir que no haja tingut també professionals ben destacats en altres facetes que res tenen a veure amb la història de l’art. A les evidències cal remetre’s tossudament.
Tornant al tema que ens ocupa, el fet que qualsevol casa de subhastes coneguda o museu de prestigi (inter)nacional haja adquirit per una bona suma de diners alguna obra de procedència valenciana sempre ha ocupat un lloc de relleu en la informació local. La qual sovint ha acabat per escarotar un sector de la ciutadania, un tant atordida pel valor (sobretot el preu) que se li dóna a les produccions autòctones fora mentre que a casa solen passar gairebé desapercebudes, com el cas de què parlem.

I és que ningú no és profeta a la seua terra, com tampoc ho són les seues obres en el cas de ser artista, ballarí, escriptor o músic, ni adés ni ara, un refrany recurrent que ens recorda permanentment que cal ser valorat pels forasters per a ser mínimament reconegut en el bressol. Açò mateix li ocorre a Reixac, com igualment esdevé a col·legues del seu temps o anteriors i posteriors, tret d’excepcions que no deixen de ser-ho però que ens situen generalment en la contemporaneïtat.

Els diners, que van i vénen (a les butaques de qui més tenen), no deixen de ser un poderós instrument/imant amb què afalagar el personal –mireu si no els fixatges futbolístics i les fitxes que se’ls paguen als jugadors, estratosfèrics per al comú dels mortals- i, per això mateix, susciten d’immediat l’atenció, la curiositat i el morbo. Un tema recurrent de què parlar, ocupar el temps i distraure’s, vaja. Una altra cosa és la transcendència que tinga la informació sobre art, normalment incomparable a la que provoca un afer com, posem el cas per la seua actualitat, el de Messi i la seua meditada (in)decisió, el qual ha obert les capçaleres periodístiques durant setmanes. I és que el món de l’espectacle no entén d’art com de futbol si no parlem d’artistes al nivell de l’argentí en boca de tothom, les obres dels quals estan al nivell de la seua clàusula de rescissió de contracte i salari. Ja sabeu, tant tens tant vals, per materialisme que no siga.