TRANSMUTACIONS DE CLASSE, METAMORFOSI IDEOLÒGICA
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Crec que el resultat de les passades eleccions de maig al País Valencià foren menys sorprenents del que creiem, a pesar dels esforços de les formacions progressistes per intentar renovar la confiança dels votants, malgrat la voluntat de diferenciar sobre manera les seues polítiques de les que malacostumà la dreta amb Zaplana, Olivas, Camps i Fabra al capdavant de la Generalitat durant quatre legislatures interminables. Llàstima que els dos governs de coalició foren tan summament poregosos en matèries tan sensibles com la cultural, on demostraren una preocupant anormalitat funcional que no pas prudència tàctica, a més de la mala praxis de rentar fora els draps bruts interns davant la voracitat interessada tant de contrincants com dels grans mitjans de comunicació, àvids de carnassa.
Quan els resultats de la gestió de l’esquerra foren penalitzats pels votants valencians en no pocs municipis, en les diputacions i en les corts, què motivà els càstig? Què ocasionà el recanvi? Quins pecats capitals hagueren de porgar els Botànics? Alguns ja els hem citat, juntament amb altres de ben dolorosos com el referit a la imputació de Mònica Oltra, potser la política que més visibilitzà els forats negres del PP en l’oposició i també com a vicepresidenta i consellera.
Ho pense des de fa molt de temps, però mai no m’he atrevit a manifestar-ho obertament (estudis sociològics a banda): la transformació que es ve donant en la societat des de fa uns dècades. És a dir l’intercanvi de papers entre actors: mentre que l’esquerra –en termes generals- s’ha convertit en burgesa en la seua forma de vida, la (extrema)dreta s’ha transformat en sentit contrari, ja que no pocs dels seus simpatitzants i militants provenen de sectors formats per emprenedors de tota índole (pensem sobretot en els autònoms) i treballadors, antigament anomenats proletaris, però també procedents del sector primari. Mentre els primers solen disposar d’estudis bàsics, mitjans i/o superiors i prou d’ells ocupen llocs de certa responsabilitat o son funcionaris, els segons (tret d’una selecta porció de mitjans i grans empresaris, terratinents, famílies catòliques benestants conservadores i professionals diversos) aspiren a assolir nivells de qualitat de vida allunyats de les seues responsabilitats i emoluments a pesar de la baixa qualificació formativa que ostenten. En realitat, un sector de la població que veu en la política –posem per cas- un dels pocs trampolins des del que accedir a la visibilitat mitjançant l’exercici del poder. Una lenta però continua transmutació que ha derivat en una metamorfosi ideològica impensable en la Transició i poc després d’ella.
La tradicional lluita de classes marxista s’ha transformat sense que l’esquerra siga capaç d’adaptar-se als canvis i d’ací l’explicació de l’auge de la dreta i el reviscolament inusitat de l’extrema dreta, ideologies pròximes preferides per molts dels que es veuen impedits a surar com desitjarien en un escenari entre capitalista i neoliberal, com sí que han fet els sectors progressistes sense deixar de ser-ho. Per això, avui podem trobar sense gaire esforç –a banda de joves desorientats/des, sent benpensant- nombrosos membres de la classe treballadora entre les files dels que abans eren els seus antagonisteshistòrics, ansiosos de fer-se un lloc recognoscible i progressar en allò purament material encara que les polítiques d’aquests partits, curiosament, vagenfrontalment sovint contra els seus interessos individuals i col·lectius. Ho hem vist amb escreix durant els set anys de presidència de Rajoy i ho seguim veient amb Casado-Feijóo i Abascal en l’oposició, per no esmentar el que esdevé en nombrosos governs autonòmics en mans d’aquestes formacions.
L’actual classe mitjana o burgesia pot ser de dreta o d’esquerra indistintament –més estranyament dels seus extrems-, tanmateix la classe treballadora bascula amb major facilitat des de posicions esquerranes a (ultra)dretanes a la recerca d’un reconeixement i benestar que anhela, als quals creu que només pot accedir directament o indirecta des d’altres posicionaments contraris als tradicionals, quan aquests no han estat suficients per a satisfer les seues expectatives en un context consumista i materialista. Un transvasament de vots i un desequilibri en la balança de resultats, al capdavall, que pot comprovar-se especialment als municipis analitzant la extracció social dels membres de les seues corporacions, però que també pot constatar-se amb claredat en entitats superiors: mancomunitats, diputacions i parlament.
Els resultats de les eleccions de maig i juliol passats son bona prova de l’atonia d’uns per seguir apostant per governs progressistes de caire socialdemòcrata i de la mobilització d’altres per a encimbellar els conservadors, amb l’ajuda inestimable dels ultramuntans, amb qui no tenen cap prejudici de pactar amb tal de concentrar tot el poder i executar polítiques obertament involucionistes i negacionistes, en molts casos flagrants per insultar greument la intel·ligència, la humanitat i, en definitiva, el trellat mercès l’insult i la calumnia més reprovables. L’esquerra ja no és el que era, com tampoc ho és la dreta tradicional, una difícil tessitura que amenaça l’estabilitat en el present i el futur més pròxim amb la puntual col·laboració interessada d’altres formacions, com s’ha comprovat aquesta mateixa setmana.