Tres icones valencianes dels segles XVI i XVII
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Si hi ha en el santoral catòlic algunes personalitats valencianes -o que van tindre una estreta relació amb el cap i casal i, per extensió, el seu regne- que van ser elevades als altars des del barroc, les coneixem en gran mesura gràcies a les efígies seues que ens deixaren pintors com Joan de Joanes (†1579) i Joan Sarinyena (1545-1619), principalment. Ens referim sobretot a sant Tomás de Villanueva (1486-1555), sant Lluís Bertran (1526-1581) i, un poc més tard, sant Juan de Ribera (1532-1611).
En realitat, altres religiosos casolans (entre vertaders i ficticis) com sant Vicent màrtir, sant Bernat d’Alzira (abans Ibn-Ahmet Al-Mansur), sant Pere Pasqual, sant Vicent Ferrer o el beat Nicolau Factor, posem per cas, també comptaren en ocasions amb imatges primigènies que, pel temps, arribaren a estandarditzar-se i gravar-se en la memòria col·lectiva fins l’actualitat. Entre ells, el segon i el darrer foren immortalitzats per primera vegada tant per Antoni Peris al segle XV com per l’esmentat Sarinyena al Cinc-cents. Mentre que no tenim constància de que la primera imatge de sant Vicent de la Roda fos valenciana, l’existència del sant mercedari és, com a mínim, controvertida, i l’efígie més antiga que de l’àngel de l’Apocalipsi es conserva és possiblement obra del napolità Colantonio.
Joan de Joanes fou qui va retratar l’arquebisbe Tomás de Villanueva poc després de morir i del dibuix al natural que va traure bastí la seua imatge en un dels quadres de la sèrie episcopal que resolgué sobre guadamassil entre els anys 1564-1569, convertint-se des d’aquell moment en la icona sobre la qual pivotà la seua iconografia posterior. El quadre original, dissortadament perdut, és prova fefaent d’eixa vera effigies post mortem.
L’aragonès Joan Sarinyena, establert a València des del 1580 provinent de Roma, fou de seguida el pintor predilecte del patriarca Ribera. Artista que, amb molta probabilitat, fou l’encarregat de retratar només faltar, el 9 d’octubre de 1581, al dominicà fra Lluís Bertran per allò que els monjos del convent de Sant Domènec de la capital desitjaven tindre record perpetu de la seua faç. Un dibuix al natural, també anomenat al viu, que tingué àmplia fortuna en el seu obrador i, especialment, a partir de la seua primera obra conservada al Museo Goya de Saragossa [vegeu la imatge del capçal]. Pintor que igualment retratà en diverses ocasions a l’arquebisbe sevillà en edat de senectut, efígies que -com la de 1607- serviren per a conformar en avant la seua particular iconografia.
Tots tres foren efigiats originalment sense aureola, la qual va afegir-se després a mesura que l’Església catòlica els declarà primer beats i, amb posterioritat, sants: Lluís Bertran (1651), Tomás de Villanueva (1658) i Juan de Ribera (1960). Tres icones valencianes sobre les que giravoltà la seua representació posterior.