UNA ESPANYA DIVERSA, NO MONOLÍTICA

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Per enèsima vegada en els darrers anys, el resultat de l’escrutini en les eleccions generals és ben clarificador de la situació política en què es troba Espanya, malgrat que no ho compartisquen el PP ni tampoc VOX, partits que s’han buidat predicant mentides, insults (alguns d’ells vertaderament irritants) i una visió de l’estat tan centralista com monolítica pròpia d’altres temps ja en el record, a pesar de les proclames nascudes d’un ideari ranci.

Allò del tot val per a domiciliar-se a La Moncloa i governar el país no els ha funcionat i, fruit de la seua visió esbiaixada compartida, els ha acabat passant factura. Sembla mentida que els seus líders, capficats en guanyar a tota costa i de qualsevol manera, no hagen aprés encara que Espanya és un mosaic de particularitats (sobretot en el cas de Feijóo) on la perifèria compta i molt a pesar de les seues proclames despreciant-la recurrentment. En particular, el PP, una formació miop pel que fa a realitats com la catalana i basca en què el seu pes és purament testimonial.

Molts sondejos donaven per fet que hi hauria un govern conservador i ultradretà; tanmateix, la realitat és que ni guanyant el PP podrà governar i menys encara amb el concurs del PSOE (la gran aposta del gallec en el debat, assabentat de la via fàcil, independentment del despreci que li mereix Sánchez i que ha demostrat amb escreix abans i durant la campanya electoral). Una animadversió que, de passada, insultava greument els seus socis d’investidura i govern, ja sabem: Podemos i les seues confluències, Esquerra Republicama, EH Bildu…, en fi, tot allò que olora a diversitat, riquesa i, al capdavall, reflex de la realitat quotidiana.

Anit, Feijóo estava ressentit, tocat i no sé si també enfonsat a pesar de les aparences festives, envoltat de la seua plana major i una equidistant Ayuso que, amb cara de circumstàncies, aguantà la perorata del líder nacional volent justificar allò que no té remei (menys encara obrir portes que ells mateixos s’encarregaren de tancar amb pany i clau, com la dels propis socialistes en primer terme). Una mena d’aquelarre en què no faltaren crits a favor d’Ayuso, qui s’ha prodigat en insults i mentides com la que més.

Mals vent bufen al carrer de Gènova, on es creia que el pura sang gallec estaria hui negociant amb l’Abascal, també trasquilat per seguir la mateixa senda dels populars i intentar denigrar el president en funcions i candidat del PSOE. Tant com a VOX, partit que ha cedit alegrement 19 diputats als populars i no ha aconseguit els seus objectius més enllà d’enterbolir constantment la vida política espanyola.

Amb la bateria de calumnies que li han proferit a Sánchez i els seus, encapçalat pel francament desafortunat “Que te vote Txapote”, què pretén ara Feijóo, tornar a presentar-se com un moderat redimit, dialogant i amic dels consensos? Per la boca mor el peix, i Feijóo és esclau de les seues paraules, desafeccions i insults, replicats una vegada i una altra per VOX, el seu correveydile predilecte.

Sánchez podria reeditar govern si, finalment, es vesteix de prestidigitador i encaixa totes les peces del trencaclosques de bell nou, un panorama complex per la dificultat de trobar equilibris durant la legislatura, començant per la creïlla calenta de Junts. Sent sincers, el que segueix volent l’electorat en el seu conjunt a pesar del destarifo ultradretà, entestat en demonitzar sufragis tan vàlids i legals com els seus propis. El president en funcions parteix també d’una avantatge europeista que Feijóo sembla despreciar pel que s’ha vist fins ara, encabotat en negar les evidències de bona sintonia que venen de Brusel·les en tal de fer-li més mal al lìder opositor i, de passada, a Espanya.

No cap dubte que Pedro Sánchez pot passar a la història per governar en coalició per primera vegada en democràcia i per partida doble, per suportar un munt d’insídies difícils de qualificar, per frenar els ultres i gestionar l’estat en moments tan crítics com inaudits després de deixar el país com el deixà Rajoy: la qüestió catalana, la peculiaritat basca, la COVID-19, la invasió d’Ucraïna, la inflació galopant… En definitiva, una Espanya diversa, no monolítica.