VOSTÉ, COMO JO MATEIX, SOM CULPABLES

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Sí, amic i amiga lectors, com un servidor, som culpables per inacció del que esdevé a casa nostra amb epicentre a València, ho som també del que passa a Madrid, en altres territoris de l’estat i, com no podia ser d’una altra manera, del que ocorre en la resta del món sencer. No, no valen excuses de mals pagadors. Vivim –o patim, ves a saber- una democràcia tan imperfecta com imperfectes som els que formem part d’ella per acció, omissió o ves a saber per quines raons espúries.

De mala gana participem en la vida pública, amb desgana dipositem el nostre vot en les urnes quan se’ns convoca. La resta ho deixem a polítics –no pocs d’ells professionals, vegen si no a un tal Ábalos, ara el la punta de l’iceberg- que, assabentats del desinterés general, fan el que fan, actuen com actuen i, damunt, sempre els hi ha que els aplaudeixen a rabiar. Tindran barra! Un panorama d’empobriment cívic massiu en què es van perdent a corre-cuita uns valors sempre en boca d’uns, d’altres i de més enllà que, de tant usar-los i no practicar-los, s’han quedat en meres proclames a benefici d’inventari. Fum de botja, en diríem.

Deixament, irresponsabilitat, egoisme, ceguesa, conformisme… són termes que hui podem aplicar-nos sense por a errar i, a través del que eixa actitud afàsica traspua quotidianament, intentar comprendre on hem arribat individualment i col·lectiva. Gairebé tot ens esvara, passe a prop o lluny, ací o allà, hi haja víctimes innocents alienes i inclús encarnant-les nosaltres mateixos. Sí, vostè o jo mateix. No hi ha diferència quan la resposta és idèntica: l’amnèsia voluntària.

D’aquesta pols espessa el llot que enfanga el dia a dia sense necessitat que ploga i a pesar de la sequera que ens constreny. Sí, a vostès també llauradors ara en peu de guerra perquè tot seguisca igual que abans: malament. Mentrestant, els que ja sabem seguiexen enriquint-se com mai ho havien fet, els nostres representants públics no donen amb la tecla (pre)ocupats com estan en continuar governant o aspirant a fer-ho de qualsevol manera per allò de concentrar al seu si el poder (quasi) absolut i tindre algun dia un lloc recognoscible en la història, que d’això es tracta, de perpetuar-se prosperant fins que el cos aguante al mateix ritme que la pocavergonya

Algun dia no llunyà entonarem el mea culpa en permetre un desori consentit a casa nostra, un retrocés fonamentat en un altre encara major que coarta llibertats fonamentals i que alena disrupcions difícils d’assimilar, claudicacions impensables i retrocessos de manual tan evidents que ens aboquen imparables a l’abisme, a la caverna. Algun dia, no pocs dels nostres representants municipals, comarcals, provincials, autonòmics, estatals i supranacionals cauran del cavall i se n’adonaran del desgavell. Però serà potser massa tard quan reaccionen perquè, a banda del mal que han escampat i permés a hores d’ara, no hi ha jornada que no ens sorprenguen i baixen el llistó fins a límits insospitats.

Algun dia, els que animen la ultradreta i col·laboren amb ella se’n penediran de la gosadia, els que sense formar part d’ella actuen com els seus acòlits no es sentiran millor, els que utilitzen l’erari públic per a enriquir-se obscenament privant el comú d’atencions bàsiques i eludint la responsabilitat amb la res publica tindran càrrecs de consciència vitalicis, els que neguen el genocidi palestí i animen Netanyahu o segueixen culpant Ucraïna en vegada d’un autòcrata com Putin renegaran de la seua hipocresia com si no res haguera passat. Però potser siga tard quan ho facen, amb massa víctimes innocents enmig i en un estat de guerra latent difícil d’aturar.

Sí amics, vostès –com jo mateix- som culpables. Culpables de no saber exactament de què va la llibertat d’expressió, de no exercitar l’idealisme i fomentar com cal la pau, la tolerància, la convivència i la igualtat entre éssers humans, la cura de la naturalesa i la seua protecció innegociable. Serem, en definitiva, els únics responsables d’una mort anunciada si aquesta se’ns presenta sobtadament en haver perdut tota esperança en un mon millor.