ADÉU A TOTA UNA ÈPOCA INOBLIDABLE
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Diumenge passat ens deixà als 78 anys un dels més grans del futbol, qui va marcar tota una època inoblidable. Franz Beckenbauer, el Kàiser, l’etern lliure (libero) per excel·lència que encimbellà alhora a l’Olimp un club alemany gairebé desconegut fins aleshores, el Bayern Munic, i a la selecció del seu país (dividit i unificat). El seu sobtat traspàs s’hi afegeix als de Di Stefano (7 de juliol de 2014), Cruyff (24 de març de 2016), Maradona (25 de novembre de 2020), Pelé (29 de desembre de 2022) o Charlton (21 d’octubre de 2023). El particular Parnàs d’aquest esport de masses en què resideixen eternament aquells que, com els esmentats en forma superlativa, feren del futbol un art abans que esdevingués un espectacle. Remarque aquesta circumstància perquè no són ni de lluny exactament el mateix, encara que ho semble.
Crec que la primera vegada que el vaig veure jugar de forma continuada fou al Mundial d’Alemanya (Federal) l’estiu de 1974, sobretot en la seua final a Munic enfront la ‘taronja mecànica’, aquell formidable equip capitanejat per Johan Cruyff.
Estava estiuejant a Segart (el Camp de Morvedre), on grans i xiquets ens reunirem al Bar de Toni, al que dèiem el bar xicotet per a diferenciar-lo del més gran en una població de poc més de 300 habitants en aquella llunyana estació. Com que no se’ns exigia consumir als més menuts –quelcom habitual en aquell temps-, allà que ens congregàrem els futbolers d’un poble que, per no tindre, no tenia ni piscina ni camp de futbol en una orografia definitivament adversa perquè el baló rodés en pla, com toca. Avui te piscina però cap espai per a practicar l’esport rei en qualsevol de les seues variants o modalitats.
Com a la resta del món, gaudirem a base de bé un partit memorable entre dos combinats excepcionals carregats de figures com el nostre protagonista, Maier, Breitner, Netzer, Bonhof o Müller per part germana i Cruyff, Neeskens, Krol, Rensenbrink o Rep per banda neerlandesa. Una final en què la fortalesa física era una evidència respecte als mundials anteriors a Anglaterra i Mèxic, però on encara no s’havia imposat del tot la tàctica i els grans jugadors gosaven de major llibertat de moviments.
Amb aquell majestuós estadi olímpic com a marc arquitectònic incomparable, construït per a les Olimpíades de 1972, Beckenbauer arribà a la glòria i a heroi nacional (primer de mig país, a partir de 1989 del país sencer unificat) amb tots els mereixements des que debutés com a professional en 1965. Set anys havien estat suficients per a revolucionar l’equip bàvar a què pertanyia quan encara li quedava molta corda i carrera per davant per a consolidar-se com tota una institució, no només entre els alemanys sinó també a nivell europeu i mundial. Una carrera farcida d’èxits col·lectius i individuals que catapultaren definitivament Franz a la fama dins i fora dels estadis, en estar dotat d’una personalitat i elegància dignes d’una estrella del cinema.
Mira que hi han hagut futbolistes extraordinaris en la seua posició, vertaderament figures internacionals, però cap com ell, un prodigi de col·locació, anticipació, classe, toc, xut, visió, lideratge… Entre els més pareguts que he pogut veure fins ara en els camps de joc, Ricardo (Penella) Arias se’n duu la palma, encara que més prim i menys ofensiu que l’alemany. Arias pogué ser un digne successor de Beckenbauer en clau valenciana i espanyola, fins i tot internacionalment, però el seu caràcter i peculiar personalitat no l’ajudaren a dur-ho a terme del tot, dissortadament.
DEP Franz Beckenbauer, amb ell també mor l’esport del futbol en estat pur, l’adéu gairebé definitiu a tota una època difícil d’oblidar. Curiosament, el primer partit que jugà a Espanya ho feu a Mestalla contra el VCF, una anècdota en un historial i palmarès dignes d’una figura llegendària [en la foto de capçalera, Pep Claramunt marcant gol davant del Kàiser].