ALGUNS PENSAMENTS AL VOLTANT DEL DIA INTERNACIONAL DEL MEDIAMBIENT
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Ahir tocava celebrar la jornada dedicada al mediambient a nivell planetari, una fita equiparable, dic jo, al ‘Dia internacional de la contrasenya’ que es commemorà fa unes setmanes. Quelcom (a)normal en una societat tan festiva quan es tracta de celebrar-ho absolutament tot, des d’allò més transcendent fins el que és irrisori encara que formem part de la societat digital. En fi, per festejar que no quede.
Supose que, amb aqueix motiu, els mitjans de comunicació no han parat d’assabentar-nos del perill que correm, de les conseqüències nefastes del nostre procedir, tan competitiu com irresponsable, de la veritable qualitat de vida que se’ns escapa de les mans o de les manifestacions reivindicatives que han anat tenint lloc en diverses parts del món. Era el moment atesa l’efemèride, no cap dubte.
En particular, no he celebrat ni commemorat no res, ahir fou diumenge, un festiu com qualsevol altre de primavera, tret de fer-ho en bona companyia gaudint de la natura. Tanmateix, de les informacions de què vaig recordant sobre el canvi climàtic, les seues causes i el panorama que anem patint quasi sense adonar-nos-en, me n’adone que alguns problemes de fons es tracten massa poc en els informatius que majorment consumeixen el televidents. Per exemple, la superpoblació planetària és urgent abordar-la: a major quantitat d’éssers humans (que també solen sobreviure molts més anys –com és el cas de l’hemisferi nord, més genèricament d’Occident) major consum i depredació desaforada dels medis natural i antropitzat, a major consumisme (el distingeix de consum) major quantitat de deixalles (in)orgàniques, per no esmentar –circumstància que a penes ocupa llocs preferents en els rotatius i alguna que altra vegada als documentals de la 2- el desastre ecològic que sofreixen no només els glaciars, els rius, les llacunes, les marjals, els mars i els oceans i la seua fauna sinó també les selves asiàtiques, americanes o oceàniques i les sabanes africanes on la vida ha seguit fins fa ben poc fil per randa tal qual els nostres primers avantpassats la van experimentar (i patir de debò en aquell primitiu estadi de l’evolució humana, quan érem una espècie més, insignificant), ja que gran quantitat d’espècies corren el risc de desaparèixer per la caça furtiva a gran escala i els safaris recreatius de milionaris ociosos, no diguem del magnicidi que la desforestació suposa per allò d’explotar els recursos que hi queden en països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament, els quals s’agafen a ells com els nadons a la mamella materna. Les estadístiques sobre la pèrdua de diversitat són aterradores i la minva d’exemplars lliures de captivitat aborrona el més pintat.
Hi ha llocs a l’Àfrica on s’han eliminat de la faç de la terra desenes de milers de lleons i elefants en les darreres dècades. Desenes de milers! Xifres que, per desgràcia, aniran acompanyades d’altres espècies salvatges com cocodrils, hipopòtams, rinoceronts, goril·les… i una llarga llista de víctimes innocents de la sarpa destructiva que ens singularitza allà on habitem.
Mentre que a la península Ibèrica es fan veritables esforços per a salvaguardar espècies autòctones a nivell animal i vegetal –posem per cas, el linx i les abelles o les rouredes i les fagedes- en altres llocs la desfeta és total i a benefici d’inventari d’uns quants capritxosos i d’una societat sencera tan ignorant com panxacontenta que haurà de recórrer d’ací poc als antics documentals, a les pel·lícules de Tarzán de Johnny Weissmuller o al miraculós (ai, mare!) metavers de Mark Zuckerberg per a fer-se una idea aproximada del que hem consentit desterrar de la superfície terràqüia. Total, per a què? No hi ha éssers humans ni bons ni roïns, som com som, contradictoris fins el lleu, en el pecat –el progrés- portem una penitència perpètua -la desfeta-; la creu al llom que ens conduirà, tard o d’hora, enlloc. Però això, això ho veuran altres, els que vénen al darrere com a epítom de mil·lennis abusant de la naturalesa per a surar sense cap contemplació creient-nos déus. Pobres desgraciats!