CAVADAS ET ALII
Article d’Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Qui no coneix al nostre protagonista? Qui no s‘ha assabentat de la seua cirurgia ‘miraculosa’? Qui no s‘ha sorprès de les seues declaracions? En fi, què ens crida realment l’atenció d’aquest doctor valencià? Això mateix em sol preguntar i per aquest motiu reflexione en veu alta.Qualsevol que vulga saber de Pedro Cavadas, a més d’haver vist ‘El Hormiguero 3.0’ en alguna de les seues dos visites i de comprovar el rebombori que han suscitat les seues manifestacions, pot acudir a Internet i llegir tot el que en la xarxa apareix, molt i variat quan es tracta de personatges polèmics com ell. Per descomptat, també les informacions facilitades pel propi metge o el seu entorn de confiança, com la web de la seua clínica i fundació homònimes. Tanmateix, conscientment, no he volgut fer-ho en profunditat i si ho he fet és només per no equivocar-me en el que fins ara he escrit. Com deia, només vull donar eixida al que d’ell pense pel que he pogut escoltar, llegir o veure alguna vegada, encara que fos fent zàping.
No cap dubte que l’eminent doctor fa coses extraordinàries amb un equip que no ho és menys, segurament, i, potser per això mateix, és capaç de dir el que pensa en cada moment de manera tan directa com heterodoxa, sense convencionalismes ni filtres. Cada cert temps, els mitjans ventegen l’últim èxit seu com si d’un prestidigitador es tractés, superant el més difícil encara per a sorpresa de tothom. Fins el punt que ens puguem preguntar: què fa ací un tipus de la seua categoria quan se’l deuen de rifar internacionalment? Tanmateix, això no és el que m’importa ara, sinó per què ho fa i, en comparació lògica, per què el nostre sistema sanitari universal (la sanitat pública, vaja) no arriba a donar solució quan caldria a patologies infinitament més senzilles en pacients de tot pelatge i condició.
És possible que la resposta estiga en que la gestió d’un transatlàntic no és la mateixa que la d’un veler. No és igual centrar-se en casos summament difícils però d’alguna forma seleccionats per la seua especificitat (raresa i complexitat) que fer-ho en milions de malalts i malalties (molt greus, greus, lleus) dispersos per un territori vast i variat com el nostre. Dic açò per la mala gestió que Cavadas criticava parlant de la pandèmia, la qual podia extrapolar-se a les deficiències que, en aquest mateix sentit, l’actual situació genera en el funcionament del sistema públic de salut, clarament estressat i desbordat com tothom pateix a base de bé (sanitaris i pacients en particular).
En el fons, al reputat cirurgià no li faltava la raó; de fet, qui no comparteix aquest raonament sense haver-lo arribat a escoltar, fixant-se només en l’experiència pròpia i estant mitjanament informat? La forma, però, tan directa i col·loquial (gens ortodoxa o de barra de bar, perquè m’entenguen), és la que potser haja generat més controvèrsia, sobretot entre els seus col·legues, molt més mesurats generalment i, fins i tot, pudorosos en les seues afirmacions (si volen, políticament correctes). A banda de la seua excel·lència professional, eixa és la clau del seu èxit mediàtic, la raó per la qual la seua reconeguda praxis mèdica i els motius personals que la impulsen arriben a tanta gent.
Celebrant la seua filosofia de vida, i la sort que tenen els seus pacients a pesar de la seua desgràcia (quina dolça contradicció), no deixe de pensar tampoc en aquells milers de metges –i amb ells, MIR, ATS, fisios, auxiliars, zeladors, administratius, personal de manteniment i seguretat…- que, a peu d’obra i sense els mitjans que caldria per una gestió millorable, la manca d’infraestructures i personal, salaris a reconsiderar, perquè no hi ha per a més, per la irresponsabilitat supina de molts pacients…, fan del seu exercici vocacional en la sanitat pública un exemple ètic de servei i compromís a diari ara com adés. Ells, entre els quals molts també són reputats de debò en els seus respectius quefers però gens mediàtics, segueixen sent l’esperança d’una societat en hores baixes i desorientada.